La sardana de sempre, ja en els seus inicis, ha tingut pros i contres. Per exemple, Carles Bosch de la Trinxeria, de Prats de Molló (1831-1897), va comentar veient ballar sardanes a Maçanet de Cabrenys a l’Alt Empordà cap al 1870: “Cada vegada que veig ballar sardanes em demano quin poder hi poden trobar. No hi veureu ni una cara alegre, tots seriosos i tibats, com si portessin un garrot travessat a l’esquena. És clar, estan preocupats a comptar els compassos... no hi volen dones, no fos cas de galantejar, els distrauria de comptar... Quina diversió...”.
L’1 de setembre del 1871 la revista Renaixença comentava d’una ballada la plaça Reial de Barcelona: “la funesta influència dels balls francesos... la més funesta encara de fer sardanes amb retalls d’òperes italianes”. I també parlen de les burles que rebien els balladors, fins a retirar-los a cops i empentes, tot comentant: “Tonta la senzillesa de les sardanes i sublim la incidència del cancan”. També hi havia elogis, que transcriurem.
