Maradona, la llegenda continua

La tarda de dimecres ens va arribar una notícia tràgica: Diego Armando Maradona havia mort als seixanta anys. Per un moment el planeta es va paralitzar i el dol era unànime, i encara ho és, a l’Argentina i a molts països del món.  Fins i tot, l’Argentina i l’equip dels seus amors, Boca Juniors, van decretar tres dies de dol per honrar la seva mort. Maradona era un símbol per a molts i la seva pèrdua costarà molt d’assimilar per a molta gent. Se’n va potser la persona més estimada pels argentins, més encara que el Papa Francisco. De fet, aquest gran afecte va quedar demostrat en la seva última operació a l’hospital per un hematoma subdural al cap. El metge sortia cada dia a fer declaracions sobre l’estat de salut de Maradona davant els mitjans de comunicació, sota l’atenta mirada de milers de devots de l’exfutbolista. Les bones notícies quant a la seva salut se celebraven, com si es tractés d’un gol del “Pelusa”. Tanmateix, quan semblava que la seva salut millorava, el cor li va jugar una mala passada i se’l va emportar.  

Dit això, a ningú se li escapa que Maradona feia una mala vida. La seva addicció a les drogues era coneguda, fins i tot, en la seva etapa com a futbolista i entrenador professional. Així i tot, ell no se’n va amagar mai i en diverses ocasions va admetre que era drogoaddicte i que, a més, no deixaria de ser-ho, perquè era feliç amb la vida que portava. Podríem dir que això va fer que es convertís en una figura força controvertida, però no deixava indiferent a ningú. Les seves declaracions davant la premsa sovint eren elevades de to i poc diplomàtiques, però sempre deixava titulars i mai parlava a través de tòpics. Tot i la seva recurrent arrogància, els mitjans de comunicació agraïen la seva sinceritat. Sempre anava de cara, tot i passar-se de la ratlla alguns cops.

És evident, que el millor que se li ha donat a la vida a Diego Armando era el futbol i d’aquí prové tota la veneració cap a ell i el seu paper tan mediàtic, a tot arreu. Maradona ha fet feliç als amants de l’esport en general. Sense dubte, el “Pelusa” serà recordat per ser un dels millors jugadors de la història del futbol. Ell jugava amb la seva pròpia personalitat, la mateixa que tenia fora del camp, i això el feia un futbolista diferencial. Més enllà dels títols guanyats, en què destaca el Mundial de 1986 amb Argentina, el que tothom recorda és la seva competitivitat. Ell jugava cada partit com si fos l’últim, ja que estar al camp el feia feliç. No sabia quan penjaria les botes i volia que els aficionats gaudissin d’ell fins a l’últim moment.

Si que és veritat, que sempre es recordarà l’eterna comparació amb el seu compatriota, Lionel Messi. Des que Messi va irrompre en el futbol professional, sempre hi ha hagut el debat de qui ha sigut el millor dels dos, ja que any rere any moltes tertúlies esportives debatien aquest tema. De fet, això ha comportat una divisió interna a l’Argentina molt gran. Des del meu punt de vista, qui ha sigut millor ara mateix no importa. Crec que cal gaudir dels grans jugadors fins al final i deixar aquestes comparacions de banda. El que va donar Maradona al futbol va ser-ho pràcticament tot i també el que li ha donat Messi. Per tant, tota Argentina hauria d’estar orgullosa dels dos.

La família de Diego Armando ha rebut el condol de gran multitud d’esportistes, que han deixat alguns missatges d’emoció i de tristesa, però a la vegada d’agraïment cap al “Pelusa”. Ell deixa un llegat futbolístic enorme que encara perdura avui dia. De fet, a la làpida de Maradona hi haurà el següent missatge: “Gracias a la pelota”. Un homenatge a allò en què ha centrat tota la seva vida: el futbol. El mite ha caigut, però la llegenda continua. Descansa en pau, “Pibe”.