A Castellar del Vallès fa anys que el govern municipal del PSC governa amb majoria absoluta. En teoria, això hauria de garantir estabilitat, capacitat de planificació i una gestió continuada dels reptes del municipi, sense dependència de pactes ni bloquejos.
Tanmateix, la percepció de molts veïns i veïnes és una altra: la de veure com determinades actuacions s’acceleren o apareixen just quan s’acosten les eleccions municipals.
Obres llargament reclamades, millores encallades durant anys o intervencions puntuals que es concentren en períodes molt concrets generen una pregunta inevitable: per què ara i no abans?
Quan un govern disposa de majoria absoluta durant tant de temps, costa d’entendre que moltes necessitats del municipi només es resolguin en la recta final del mandat. La planificació hauria de ser constant, equilibrada i basada en prioritats reals, no condicionada pel calendari electoral.
En aquest context, fins i tot iniciatives que han arribat al ple a través de mocions del grup municipal d’ERC –i aprovades per majoria– han posat sobre la taula necessitats concretes del poble que, malgrat que han estat acceptades institucionalment, encara no s’han traduït en resultats visibles.
Un exemple clar és la moció per millorar la seguretat en escales i en paviments de formigó amb visibilitat reduïda, presentada al ple municipal del 25 de febrer del 2025. En aquell debat, des del govern es va arribar a qualificar la iniciativa com una “foto denúncia”, i es va minimitzar una problemàtica real que afecta la seguretat dels veïns.
El més preocupant és que, més enllà de les desqualificacions, aquestes mesures encara avui no s’han materialitzat. És a dir, no només es va qüestionar la proposta, sinó que tampoc s’ha actuat per resoldre el problema.
Això reforça una percepció cada vegada més estesa: aprovar mesures o debatre-les en el ple no en garanteix l’execució, i massa sovint les necessitats reals del municipi queden ajornades sense una resposta efectiva.
Arribats aquí, és legítim preguntar-se si aquesta inacció respon a una manca de priorització o si, per contra, es reserva l’actuació per a moments políticament més convenients. I encara més: si el criteri és la necessitat real o el calendari electoral, especialment en un context en què el consistori disposa de superàvit.
No es tracta de negar la importància de les actuacions –que són necessàries–, sinó de qüestionar el patró. Perquè tant la inacció prolongada com les possibles acceleracions puntuals acaben dibuixant una mateixa dinàmica: una gestió que no sempre respon al ritme que el municipi necessita.
Aquesta situació genera desconfiança. Els castellarencs i castellarenques no som aliens als tempos polítics, i sabem identificar quan les decisions –o la manca d’elles– responen més a la imatge que a la necessitat. I això, a llarg termini, erosiona la credibilitat institucional.
Potser el debat no hauria de centrar-se en el que s’ha fet en els últims mesos abans de les eleccions, sinó en el que no s’ha fet durant els anys previs que ha governat el Grup Municipal Socialista/Som de Castellar, quan hi havia temps i estabilitat per actuar amb previsió.
Perquè governar tard també és, en el fons, no haver governat a temps.
