L'excepció confirma la regla, i penso que sense les excepcions, a les normes i les regles els faltaria un bull.
Les regles són evidentment necessàries i útils. Aquestes contribueixen en bona part al funcionament de la societat en general. També penso, però, en tantes i tantes coses positives que s’haurien deixat de fer si ens haguéssim cenyit estrictament a les corresponents regles relatives als temes de torn, sense haver-hi aplicat una sàvia i oportuna excepció.
Sense tenir la necessitat de recórrer a Google em resulta fàcil recuperar un arxiu neuronal personal de quan només tenia setze anys, i que manté tan clarivident com si fos ahir una anècdota que esdevingué motivada per una excepció, anècdota que recordo de bon grat i que encara em fa somriure interiorment quan la rememoro. Llavors jo repartia el meu temps lliure entre dibuixar, pintar i tocar la bateria en grups musicals semiprofessionals. Tan aviat participàvem en un festival com fèiem de teloners dels grups de moda, o bé érem els encarregats de la ballaruca setmanal en diverses sales, tenint en compte que les discoteques tot just començaven a instal·lar-se a les poblacions i els músics treballaven en directe de forma més assídua i regular que en l’actualitat.
En un dels grups musicals en què llavors vaig col·laborar, jo n’era de llarg el benjamí. Amb setze anys acompanyava amb la bateria un cantant i trompetista de trenta anys, un saxo de quaranta-cinc, un contrabaix de cinquanta i un senyor de cinquanta-cinc anys a càrrec dels teclats i els arranjaments. Aquell contrast d’edats entre els membres del grup era inusual.
Entre les sales de ball n’hi havia d’aquelles que se’n deia per a parelles madures, i que semblava que el seu principal atractiu consistia en aquella penombra regnant en el local, cosa que gairebé impedia reconèixer les faccions de la parella de ball i que tota la relació es basava en certes palpentes interactives. Els menors d’edat hi tenien rigorosament prohibida l’entrada.
Salón Dorado. Aquest era el nom d’un d’aquests locals, en aquest cas ubicat a Terrassa, que oferien música en directe gairebé a les fosques. El nostre agent artístic ens havia programat per actuar-hi i, com era costum, un parell d’hores abans de l’hora del ball ja teníem muntats els instruments i fetes les corresponents proves de so. Un cop tot semblava estar a punt jo tenia el costum de sortir a fer un tomb a tafanejar per la ciutat, per omplir el temps restant fins a l’actuació.
Aquell dia, deu minuts abans de començar, de retorn de la meva passejada vaig dirigir-me cap a la porta, on ja hi havia una bona cua d’aficionats i aficionades a la foscor. En arribar just a l’entrada, el porter em barra el pas i em fa un gest despectiu fent-me fora. Jo just obro la boca per explicar-me però el porter repeteix el gest dissuasori i em diu que allà no hi poden entrar els nens. La cua anava avançant i el ball no hauria de tardar en començar. Després d’un tercer intent en fer-me escoltar sense èxit se’m va encendre la bombeta. Als anys seixanta, que és de quan estem parlant, qualsevol mindundi del món musical signava autògrafs i solia dur a la butxaca un feix de postals del grup al qual pertanyia, per poder fer les corresponents dedicatòries a les petites allaus de fans que, simplement, col·leccionaven autògrafs fossin de qui fossin. I jo anava orgullosament proveït de postals de l’Eiffel Quartet, que incloïen el meu careto, i avui actuaven al Salón Dorado! També hi havia repartits per tota la ciutat els cartells promocionals del grup, amb la mateixa imatge de les postals.
Ja amb actitud desafiant, torno a acostar-me al gelós porter, aquesta vegada amb la postal a la mà per identificar-me, tot coincidint que, restant tan sols cinc minuts per començar l’espectacle treu el cap tot desesperat l’Enric, el trompetista, i amb un bon crit diu: “On t’havies fotut, Miquelet?! No saps quina hora és?! Això està ple i només hi faltes tu!”.
El porter, sorprès i bocabadat, va ser incapaç de reaccionar veient com jo desapareixia en la foscor darrere la cortina d’entrada. L’excepció va prevaldre sobre la regla perquè sense el “nen” tocant la bateria no hi hauria hagut ball.
A les sis en punt es va sentir el xiu-xiu de: un, dos... un, dos, tres, quatre... a l’uníson dels clics de les baquetes, i una versió instrumental de “Mis manos en tu cintura”, cançó popularitzada pel romàntic Adamo, interpretada ara pel Joan amb el seu saxo, començava a fer bellugar el munt de siluetes siameses que ocupava tots els racons de la sala.
