En l’inici de la nova etapa per escollir les millors sardanes de l’any, Som Sardana ha establert un nou format del concurs en les bases dels Premis Preludi. Abans, amb La Sardana de l’Any, votàvem unes 45 sardanes en una primera selecció i després les que quedaven les tornàvem a votar fins a quedar les poques que ja es votaven a la final.
Ara només aquest nou jurat en seleccionarà 15 i amb tres votacions dels sardanistes ja s’arribarà a la final. És a dir, menys sardanes presentades a votar i menys votacions per part dels sardanistes.
Aquell sistema portava a cridar al favoritisme a alguna sardana o autor, i fins i tot a organitzar autocars o repartir petits obsequis per a la votació final. Però el nou sistema redueix massa les votacions i es passa a l’altre extrem, ja que es dona preferència de votació a un jurat que poc o res ha tocat en una cobla i menys els he vist ballar sardanes en una plaça.
El jurat d’enguany està format pels mestres Antoni Ros-Marbà, Francesc Cassú i Xavier Pagès-Corella, i dirigint el projecte transmèdia, de caràcter pedagògic i amb anàlisi musical de les obres, el cantant, guitarrista i compositor Arnau Tordera. Fins aquí tot un plantejament de gran qualitat i d’èxit. No obstant escoltant les seves premisses, segurament la sardana moriria de perfeccionisme musical, però moriria. El que sens dubte ho ve a corroborar són les paraules que en el segon programa, després de la primera sardana, en comentar-la Francesc Cassú, en assenyalar que la sardana escollida acaba suaument sense salt, diu: “Als balladors, que els donguin” (català incorrecte: “els donin”). Repeteixo que si escolteu tots els pòdcasts, en general els tres mestres compositors del jurat arrufen el nas quan parlen de les sardanes balladores i sobretot saltadores.
En el meu modest criteri, crec que per definició i per identitat, la sardana és un ball, un ball popular, un ball nacional, que des dels seus inicis el poble l’ha volgut ballar amb seny i amb rauxa, però la rauxa que no hi falti. Els nostres grans poetes sempre l’han descrita així, acabada amb rauxa. Si alguns compositors pensen com el jurat, que les sardanes han de ser com peces de música clàssica, que ho facin i les escoltarem en concerts, però que s’enfoquin i es condicionin les millors sardanes de l’any tot pensant i dient que “als balladors, que els donguin”, prefereixo que als del jurat, els donin.
