De totes les dates assenyalades, el dia 8 de març és el dia per excel·lència de la reivindicació dels nostres drets com a dones. Aquesta data té les seves arrels al 1908, quan un grup de dones treballadores del tèxtil de Nova York es va declarar en vaga per protestar per les seves condicions laborals inhumanes i per exigir millors salaris, horaris i condicions de treball. Aquesta vaga va ser un gran punt d’inflexió per als drets de les dones.
Any rere any, malgrat els avenços, hem de continuar denunciant les discriminacions no tan sols al mercat de treball (la bretxa salarial, la precarització laboral que patim, els sostres de vidre, etc.), sinó també les discriminacions estructurals que patim les dones només pel fet de ser-ho.
Posem-hi dades, només un apunt de l’Observatori del Vallès Occidental, que al mes de febrer ens informava que malgrat la disminució de la diferència salarial en els darrers anys, les dones continuen tenint un sou 6.000 euros anuals inferior, i la bretxa salarial, se situa en un 18%. El 13,8% de les dones en edat activa es troben en risc de pobresa.
En tenim moltes més, de dades, però hem volgut posar-ne unes de properes i locals, tant com les de la nostra comarca, hi ha qui pensa que si no hi ha dades no es pot quantificar, i si no es pot quantificar sembla que no existeixi, i malauradament existeix, i les xifres són incontestables.
Però la reflexió any rere any segueix sent que la igualtat efectiva encara està molt lluny de ser real. Com a reflexió: El sector de les cures és un sector fonamental per protegir tota la nostra població més vulnerable (gent gran, persones dependents, etc.). Per què és dels més feminitzats i dels més mal remunerats? O potser està mal pagat perquè és dels més feminitzats? Aquestes dades i reflexions ens haurien de fer si més no pensar i reaccionar.
És cert que la societat ha anat evolucionant, però sense accions polítiques que trenquin les inèrcies masclistes, els processos són excessivament lents. Sense discriminació positiva, sense quotes, sense una legislació que promogui la igualtat, encara seríem al segle passat. Hem de seguir lluitant per eliminar estereotips, contra la discriminació laboral i salarial, i contra els sostres de vidre i fins i tot de granit.
No ens cansarem de repetir que els drets de les dones sempre estan en perill de retrocedir, no ens pensem que per haver-los conquerit estan blindats. Drets que tant ens han costat d’assolir, i el perill sempre hi és latent, cal no abaixar la guàrdia, seguir tenint la mirada llarga i cap al passat, un passat no tan llunyà, en què una dona pel fet de ser dona necessitava permís del marit per obrir un compte corrent o un negoci; un passat en què una dona passava de pertànyer al pare a pertànyer al marit legalment, no oblidem que no fa pas tant.
I anem amb molt de compte i no perdem de vista aquest “neomasclisme” que comença a imperar per les xarxes que ha sabut arribar a la gent més jove amb els seus canals, amb el seu llenguatge, amb la immediatesa i impunitat de poder dir sense contrastar fonts perquè tot s’hi val. Compte, molt de compte... i és per tot això que la lluita no es pot aturar.
