08/11/2019 Opinió
Límits de la sensibilitat humana
Josep Maria Calaf

Massa sovint s’ha dit que l’espècie humana es capaç d’aconseguir les més grans i nobles fites al mateix temps que les més baixes i denigrants vexacions.
Aquests dies tenim l’oportunitat de comprovar-ho a la sala Polivalent d’ El Mirador on en un mateix espai conviuen dues exposicions tan compatibles com contradictòries. Amb tantes afinitats compartides com disparitats divergents. Amb tanta coincidència en el lloc d’origen, Pakistan, com divergència en la denúncia.
Totes tracten de la persona humana tot destacant tant la seva vulnerabilitat com la seva essència.
Els reportatges dels fotògrafs Marta Ramoneda i Emilio Morenati ens aporten informació reveladora de la condició humana. Però de les dues és aquesta darrera la més impactant per la nostra sensibilitat. Es tracta de dones que han patit atacs amb àcids que han desfigurat el seu rostre. La cruesa de la imatge ens allunya molt de la bellesa on la societat vol construir les seves relacions humanes. Estem massa obsessionats en exigir bellesa al mateix temps que rebutgem la lletjor. Potser es aquesta convicció la que mou a uns quants masclistes pertorbats a atacar covardament a unes dones, a vagades nenes, amb el propòsit no només de fer-los-hi mal sinó amb la pretensió d’arruïnar-los-hi la vida. Fins i tot no sembla pas exagerat pensar que aquests individus pretenen un càstig que va més enllà de la mateixa mort. Per ells la mort és massa breu si poden infringir dolor i patiment durador. Saben que el càstig de la seva acció puntual serà menys sever que el càstig que la mateixa societat complementarà amb la negació i l’oblit permanent de la víctima.
Com deia al principi, però, coexisteixen a la societat persones amb una capacitat extraordinària de revertir situacions aparentment irreversibles. Llegim en el diari Ara que la fundació Chhanv te diversos establiment a la Índia on només hi treballen dones amb la cara desfigurada que han estat atacades amb àcid. La iniciativa té un doble propòsit. Primer possibilitar que aquestes dones tinguin oportunitats per refer la seva vida. 
El segon pretén denunciar una situació que massa sovint queda amb la impunitat dels agressors i amb el vistiplau (o indiferència) d’una part de la societat. Una i altra cosa retorna l’autoestima d’aquelles persones que només creien que havien d’amagar-se de la societat per evitar-se mirades de llàstima, de rebuig, de pànic o de misericòrdia. Els hi retorna presencia en una societat cruel que sovint sentencia la víctima innocent amb penes terribles d’aïllament, marginalitat i menyspreu.
Aquestes cares desfigurades ens indiquen quins són els límits d’allò que ja no pot aguantar la nostra sensibilitat humana. La nostra reacció ens hauria de indicar quin es el nivell de connivència amb els agressors. No pot esperar clemència ni comprensió aquell que ha escampat dolor. Només li cal esperar justícia severa. Segurament que passen massa coses al món com perquè les puguem assumir emocionalment totes. Algú diria que tenim massa poca ànima per tanta maldat. Però també hauríem de ser capaços de tenir prou energia per protestar contra totes les injustícies, prou cor per eixugar totes les llàgrimes i prou compassió per apaivagar tot el dolor. 

 

Comparteix
M'agrada
Comentaris