Quan era menut gairebé mai vaig tenir cap joguina directament relacionada amb el bel·licisme. A tot estirar i, tot fent un esforç de memòria, crec haver disposat d’un barret de cowboy, d’un parell de cartutxeres amb les seves respectives pistoles de plàstic i una llampant estrella de xèrif (per poca cosa, no m’hi devia posar). Admeto que no m’atreia gens aquest món dels trets, tot i que per res en concret, sinó per una simple qüestió d’afinitat amb la resta de nens amb qui compartia els jocs. És gairebé segur que, amb aquests antecedents, no haguera estat un gran militar, però tampoc vaig ser un gran futbolista, si bé és cert que de puntades de peu a la pilota en vaig arribar a clavar molts centenars de milers... Sigui dit de passada, i posats a ser justos, una vegada vaig demanar una carabina d’aire comprimit per fer “punteria” i a totes les portes on vaig trucar se’m va donar la mateixa resposta: que em fes retratar, perquè aquell estri a més ser “carregat pel dimoni” a casa nostra érem gent de pau (de manera especial amb els veïns)... penso que aquesta és l’única vegada a la vida que recordo haver maldat per sentir-me, veritablement, el protagonista d’un spaghetti western castellarenc...
Amb el que sí que vaig jugar (i molt!) fou amb uns soldadets de plàstic de colors que venien dins d’uns sobres sorpresa de paper (que de sorpresa, en tenien més aviat poc). Tan bon punt podia arreplegar un “duret”, ja feia cap a la Llibreria La Moderna on l’Angelina i la Lourdes (dos béns de Déu) semblava que m’endevinessin el pensament perquè, només aparèixer per la porta, ja me’ls tenien preparats, damunt del taulell. Si us he de ser franc, a mi no em preocupava gens a quin exèrcit representava cada miniatura que contenia l’embolcall. L’únic a què aspirava era que tinguessin una bona base i que s’aguantessin ben drets. Recordo que hi havia infants que sí, que sempre volien jugar amb els americans que són els que van “guanyar” (aleshores, no es parlava de decantar) la sort de la guerra, tot i que mai ens vam aturar a pensar que, estadísticament, no foren els que van deixar més víctimes sobre els camps de batalla. Amb les figuretes a la mà, ens adreçàvem al camp de la Serra (actual plaça del Molí), situàvem els ninots en uns amagatalls estratègics, en uns refugis que, bo i aprofitant els maons, la sorra i la grava de les edificacions pròximes que, aleshores estaven en fase de construcció, dissenyàvem nosaltres mateixos. La gràcia consistia a tombar el màxim nombre de soldats rivals a cop de roc. El llançament de pedres començava d’una manera alternativa, si bé és cert que quan la cosa s’engrescava massa se solia perdre el fair play i els ferits no eren els soldats de La Moderna, sinó les nostres pròpies closques... Aleshores, es pactava una treva, un petit armistici i després de quatre brams i una mica de saliva dejuna als nanyos, solia venir un “santormen-hi” perquè alguns soldats enemics encara restaven mig drets i amenaçadors, entre les runes!
Avui he vist un blíster d’un soldat de plàstic i la seva equipació penjat en la lleixa d’un supermercat i m’ha portat a la memòria la meva època d’infant. Tot i que el material exposat no s’assembla ni amb fum de sabatot amb el que jugàvem nosaltres, l’essència molt bé podria ser la mateixa. Ara bé, allò que realment m’ha cridat l’atenció és el missatge contradictori a què ens porta el fabricant de la joguina. Per una banda, posa a les mans de la nostra canalla no un discret soldat vestit amb un uniforme de la Segona Guerra Mundial, sinó una estàtua policromada del “nascut per a matar” del cinema actual, mentre que per l’altra ens invita a ser curosos amb l’embolcall, tot invitant-nos a llençar-lo a la paperera... aquesta joguina predica, doncs, la guerra ecològica i asèptica? L’extermini massiu amb guants de làtex? o simplement, només està pensada per fer tancar la boca d’aquell marrec que no para de marranejar mentre els adults fem la compra al supermercat? Sigui com sigui, jo encara continuo alineant-me amb les figuretes de sempre (que bé podrien ser soldadets, nines de porcellana o pastorets del pessebre). El més important és que estiguin dotats d’una bona base on mantenir-se ferms, que els facilitem un bon amagatall i, sobretot, que el rival no disposi ni d’un roc generós ni de gaire força al braç...
