DEL MOLÍ A LA FÀBRICA: ELS FONAMENTS DE LA INDÚSTRIA MODERNA
Després dels primers assentaments vinculats a l’agricultura, a l’aigua i als molins, Castellar del Vallès va iniciar, a partir del segle XIX, una transformació profunda. El municipi començava a deixar enrere una economia basada exclusivament en la terra per entrar, de manera progressiva, en una nova etapa industrial.
Aquest procés no va ser sobtat ni uniforme. Va ser el resultat de dècades d’adaptació, d’aprofitament dels recursos disponibles i d’un saber fer que es va anar consolidant al llarg del temps.
EL RIU RIPOLL COM A EIX PRODUCTIU
El riu Ripoll va continuar sent el gran protagonista d’aquesta transformació. La seva aigua no només regava els camps o feia girar molins fariners, sinó que es convertia en energia per a una indústria cada vegada més complexa.
Al llarg de la llera es van anar concentrant activitats que aprofitaven el cabal del riu per moure maquinària en una època en què la xarxa elèctrica encara no estava generalitzada. L’aigua era força, però també regularitat i continuïtat, elements imprescindibles per al treball tèxtil.
EL MOLÍ D’EN BUSQUETS: TINTS, ACABATS I ESPECIALITZACIÓ
Un dels exemples més clars d’aquesta evolució és el Molí d’en Busquets. D’origen fariner, aquest espai es va transformar amb el temps en una fàbrica de tints i acabats, vinculada posteriorment a la Tolrà. Aquí no es produïa el teixit des de l’inici, sinó que se’n completava el procés: el color, el tacte i la qualitat final.
Contràriament al que sovint es pot pensar, el Molí d’en Busquets no era una instal·lació secundària. La documentació de finals del segle XIX indica que també disposava de telers de cotó, de manera que integrava diverses fases del procés productiu en un mateix recinte. Aquest fet mostra fins a quin punt la indústria tèxtil de Castellar havia assolit un grau notable d’organització i especialització.
Avui l’edifici ja no existeix. Només la xemeneia, encara visible, recorda una activitat intensa que va formar part del paisatge industrial del municipi.
CAN TURUGUET: LA INDÚSTRIA ARRIBA AL NUCLI URBÀ
Paral·lelament a les fàbriques situades a tocar del riu, la indústria començava a fer un pas més: entrar dins el nucli del poble. Can Turuguet n’és un exemple destacat.
Aquesta fàbrica de vellut, situada on avui hi ha el restaurant Viena, representa un moment clau: la indústria ja no és només perifèrica, sinó que esdevé part del teixit urbà. L’edifici, d’estil industrial modernista, reflecteix una època en què la producció incorporava criteris arquitectònics i una clara voluntat d’integració dins del poble.
Tot i no disposar d’una gran xemeneia, Can Turuguet funcionava gràcies a sistemes d’energia pròpia, probablement hidràulics, amb transmissions internes mitjançant eixos i corretges, habituals en el sector tèxtil de l’època. Un model eficient, autosuficient i adaptat als recursos del territori.
CAMP I FÀBRICA: UNA CONVIVÈNCIA PROGRESSIVA
Aquest procés d’industrialització no va significar una ruptura immediata amb el món rural. Durant dècades, camp i fàbrica van conviure. Moltes famílies combinaven el treball agrícola amb la feina industrial, i el paisatge de Castellar reflectia aquesta transició: masies, camps, fàbriques i camins compartint espai.
La indústria no va esborrar el passat agrícola, sinó que s’hi va superposar de manera gradual, i va transformar el municipi sense perdre del tot les seves arrels.
UNS FONAMENTS SÒLIDS, PERÒ VULNERABLES
A finals del segle XIX i inicis del XX, Castellar del Vallès ja disposava d’un teixit industrial diversificat, amb producció, acabats i energia pròpia. S’havien posat les bases d’un model industrial sòlid, però encara molt condicionat pel riu i pel seu entorn immediat.
Aquesta dependència, que havia estat durant dècades una fortalesa, també comportava riscos. Els esdeveniments futurs obligarien a repensar el model, a buscar noves ubicacions i a fer un salt d’escala tant industrial com demogràfic.
Aquest serà el proper capítol d’aquesta història. Continuarà…
