M'acaben de telefonar des d’un número que no tenia memoritzat a l’agenda del meu mòbil. Tan bon punt he despenjat l’aparell, el meu interlocutor m’ha informat que començava a gravar la conversa. La idea que m’estava oferint era força engrescadora, que no vol dir novedosa: pretenia vendre’m un feix de duros a quatre peles, unes espectaculars vistes al mar des del menjador de casa meva a Sabadell i mig quintà de terres de correu a la Patagònia xilena.
Com és de suposar no he dit ni sí ni no, ni blanc ni negre, ni lliri ni crisantem; m’he limitat a deixar-lo garlar fins que se n’ha cansat i ha penjat.
La idea que m’enregistrin la veu, tot i que sigui de manera consentida, no m’acaba de fer gaire gràcia. De fet ho trobo una manera molt matussera d’estalviar-se feina: ve a ser allò tan nostrat de “a tant la peça”.
No cal fer gaire esforç de memòria, ni tenir gaire pàgines llegides, per recordar on ens han portat les gravacions de veu en el decurs de la història. I no cal recórrer a la ingènua argumentació que aquesta pràctica era (i és!) exclusiva de règims totalitaris. Ben segur, tots vosaltres, ja sabeu de què parlo. Punt i a cap.
Vivim en un context que cada vegada és més hipòcrita. Per una banda som capaços de crear una xarxa d’encriptació i protecció de dades potentíssima, mentre que, per l’altra, nosaltres mateixos, obrim moltes finestres i airegem a cor què vols els nostres gustos, les nostres flaques, les nostres misèries, els nostres capricis i els nostres pecats més amagats.
No som prou conscients que despullant-nos davant del món, ens estem despullant davant d’aquells qui de la quotidianitat del nostre dia a dia malden per treure’n rèdit.
Una vegada arribats fins aquí només ens cal recórrer a allò de “que Déu ens escolti”, perquè estic segur que Ell ens “escolta” i, ben segur, sense aquesta malaltissa necessitat de gravar la conversa.
