Des del naixement de l’humanisme a Itàlia, cap al segle XIV, i la seva següent expansió a la resta d’Europa, aquest moviment de renovació cultural que, cap al segle XVI, va esdevenir el Renaixement, s’ha anat impregnant de la prosaica visió que la ciència imposa a una societat que ha esdevingut més avesada a l’acceptació de raonaments simplistes i veritats dogmàtiques.
En la seva tradició filosòfica, l’humanisme posa l’ésser humà al centre. Defensa l’ètica, la racionalitat i el diàleg com a eixos de la vida social. Podem dir que la seva expansió va ser gràcies a les primeres “xarxes socials” que van sorgir amb la impremta, junt amb les acadèmies i les universitats, centrant-se en la llengua, la filosofia i la literatura. Posteriorment, els filòsofs de la Il·lustració van fer emergir els fonaments de l’humanisme modern, on s’abandona la cotilla que l’església havia imposat en tots els àmbits. Ja no era necessari, com exigien els teòlegs, estar sempre disposat a sacrificar l’amor a les criatures en favor de l’amor al Creador (Todorov, 2008).
En l’actualitat, la velocitat a la qual avancen les tecnologies digitals és més ràpida que la nostra capacitat per a entendre-la i aplicar-la amb sentit i ètica (Clotet, 2024). Però, potser, en el camí hem perdut una bona part d’allò que ens definia com a éssers humans i s’hauria d’aprofitar el desconcert que provoca l’era digital per a recuperar la condició humana (Funes, 2024).
En l’era digital, les xarxes socials promouen una paradoxa: mentre faciliten la connexió global, també fomenten un individualisme exacerbat. L’exhibicionisme de l’ego i l’ànsia per a obtenir la validació per mitjà dels “likes” posen en entredit que les plataformes afavoreixin una autèntica vida comunitària.
Així, la sobreexposició a continguts digitals condueix a una conversió de les coses en actors que processen informació. El telèfon mòbil o el cotxe ens parlen i, ben aviat, ens faran dissertacions sobre el seu estat d’ànim. La informació està desplaçant el treball manual, la relació de l’ésser humà amb les seves mans i les coses (Han, 2022). La realitat evidencia que es perd profunditat emocional i ens dirigim cap a una relació instrumental amb els altres.
D’altra banda, la revolució de les xarxes socials, quant a l’accés a la informació, també ha amplificat les badomies i la polarització, posant en entredit el principi humanista de la cerca col·lectiva de la veritat mitjançant el debat racional.
Però, malgrat els riscos, també podem trobar un potencial humanista a les xarxes socials.
Hi ha moviments col·lectius i d’activisme que, per mitjà de les xarxes, poden arribar a produir canvis socials, com ha estat el cas del MeToo. Les xarxes permeten mantenir connectades estructures descentralitzades, maximitzant les oportunitats de participació en els moviments socials, democratitzant l’accés a debats polítics (Castells, 2012). Sabent destriar el gra de la palla, plataformes com Twitter (ara X) o YouTube, permeten accedir a informacions culturals i acadèmiques que enriqueixen el coneixement humà.
Com a conclusió, podem assegurar que, tot i no ser intrínsecament deshumanitzadores, l’ús acrític de les xarxes socials pot posar en perill valors fonamentals de l’humanisme. Un enfocament ètic que prioritzi el diàleg, la privadesa i la qualitat de les interaccions pot fer que aquesta tecnologia sigui útil per al progrés humà.
Bibliografia
- Todorov, T. (2008). El espíritu de la ilustración.
- Clotet, J. (2023). El humanismo digital.
- Funes, J. (2024). El humanismo en tiempos digitales.
- Han, B.-C. (2022). No-Cosas. Quiebras Del Mundo De Hoy.
- Castells, M. (2012). Redes de indignación y esperanza.
