Aquest estiu hem viscut els efectes d’una natura rebel: una dura sequera i alguns episodis de tempestes embogides. En el primer cas hem vist morir pins i avets, l’assecament de l’herba de les pastures i els danys en camps i vinyes. I, en el segon cas, hem vist la destrucció de molts conreus: cereals, arròs, fruita dolça, fruits secs... I, també, la pèrdua de cases i béns. Prou que es veu que serem cada cop més un país de secà. I amb problemes greus.
Amb tot, durant uns pocs dies, vam tenir unes pluges generoses, abundants i serenes, que refrescaven la terra i l’ambient, i que ens deixaven respirar. Al cap de poc d’aquestes pluges, vam observar que rebrotava humilment la verdor, i renaixia l’herba en els sòls torrats dels patis i en els vorals dels camins. Als qui ens preocupem una mica per la marxa del nostre món, això ens donava una lliçó d’esperança.
Perquè també hi ha una sequera social i humana. Ens ho diu, en molts casos, el nostre fracàs com a societat ja des del si de la família. Només cal veure com assistim impàvids a la caiguda en picat de molts valors humans i col·lectius. I ens ho rebla la desconfiança en l’aptitud i en l’actitud dels qui tenen responsabilitats públiques, cosa que desmoralitza. La nostra civilització va pel pedregar cap a no sabem on...? Podríem dir que el nostre món pateix una mena de sequera de l’esperit humà, i que, a més del canvi climàtic, estem vivint un canvi ètico-humanístic.
És per això que ens ha d’agradar veure representada aquesta ocasional pluja –generosa i bona– en tantes persones que intenten “regar” la nostra societat, fer-la renéixer, refrescar-la. Són pocs, són petits, fan el que poden, sols o en grup. Són solidaris, benefactors, socialment productius. La seva acció, de gota en gota –o com un “gota a gota”– revifa el món, alleuja la duresa dels temps, allunya el desànim i ens dona esperança. I l’esperança ens fa viure.
Perquè podem dubtar, i molt, de l’eficàcia de les grans revolucions de la història, i dels grans poders (militars, econòmics, religiosos...). Però hauríem de voler fer, més que mai en aquests temps, com la natura. Ploure’ns. I confiar en la bona terra humana. Res humà no és estèril. Vessant-nos de gota en gota en qualsevol camp de l’activitat humana, podem amarar la societat de bondat, d’ideals, de valors. I vivificar les nostres arrels d’humanitat. Perquè no hi ha res perdut i tothom pot ser, segons les belles paraules del profeta Isaïes (53,2), “com un rebrot, com una soca que reviu en terra eixuta”.
