El desembre del 1969 feia quatre anys que s’havia acabat el Concili Vaticà II. L’Església catòlica s’havia volgut posar al dia i, entre altres coses, feia seves algunes de les reformes que Martí Luter havia proposat a principis del segle XVI.
L’any abans, el 1968, pel maig, els estudiants de París havien iniciat una sèrie de vagues que farien caure el govern del general De Gaulle. Aquelles revoltes van comportar l’inici de molts canvis socials que van tenir la seva influència, també dins els recentment renovats àmbits catòlics.
A finals dels seixanta, doncs, el món bullia com una aspirina efervescent. Hi havia protestes, grups revolucionaris i desigs de llibertats extremes. Tant la vida privada com la pública eren replantejades. El pensament, la política, la moral i la religió, eren posats en qüestió.
Cap on anava el món? Com evolucionaria l’Església catòlica? Un jove professor de teologia, Joseph Ratzinger (1927-2022), que havia participat anys abans com a assessor en el concili, va impartir el dia de Nadal d’aquell 1969, a la Hessischer Rundfunk, emissora de ràdio de Frankfurt, una conferència amb el títol “Quin aspecte tindrà l’Església l’any 2000?”.*
Aquests dies, amb motiu de la seva mort, s’ha recordat aquella xerrada radiofònica, perquè, passats més de cinquanta anys, el que semblava tan sols una predicció s’ha anat complint, almenys en la nostra vella Europa.
Ratzinger, tot cantant les absoltes de la fi de la cristiandat, deia que l’Església “es farà petita i haurà de començar de nou més o menys des del principi. Ja no podrà omplir molts dels edificis que va construir en moments més favorables. Perdrà seguidors i amb ells, molts dels seus privilegis en la societat. [...] Serà una Església interioritzada, que no anhela un mandat polític i que no flirteja ni amb l’esquerra ni amb la dreta. Li resultarà molt difícil. [...] La farà pobre i la convertirà en una Església dels petits”.
Veient com coincideixen, ara i aquí, la desaparició del cristianisme personal per un cantó, i la decadència de la societat per l’altre, ens hauríem de demanar si aquest decandiment social no té, poc o molt, a veure amb la pèrdua de fe o amb la indiferència religiosa (i no hem de deixar de banda la part de responsabilitat de la mateixa Església, amb les seves pors, els seus escàndols, la seva poca fe...). La situació actual de la humanitat potser ens faria repetir, estrafent-la, la famosa frase de Nietzsche: “Déu ha mort, i ara mateix jo (la humanitat) no em trobo gens bé”.
De fet, però, l’ateisme no és sinó la negació d’una “idea” de Déu. I, possiblement aquesta negació pot ser avui per a molts el camí més idoni per abocar-se a l’abisme on habita el Misteri. Més difícil és, però, sacsejar la indiferència religiosa dominant. Tal vegada només els atzars de la vida i de la història poden suscitar el desig o l’interès per allò que ens transcendeix.
Joseph Ratzinger acabava així la conferència: “Els éssers humans en un món totalment planificat es trobaran indescriptiblement sols. Quan hagin perdut completament de vista Déu, sentiran la seva absoluta i horrible pobresa. I llavors descobriran la petita comunitat de creients com una cosa totalment nova. Com una esperança que els importa, com una resposta que sempre han estat buscant a cegues”.
Qui pogués viure cinquanta anys més per veure-ho!
*Es pot trobar a ‘Joseph Ratzinger, Fe y futuro’, Bilbao, Ed. Desclée de Brouwer, 2007.
