Cada 25 de novembre em costa més escriure alguna cosa que estigui a l’altura del que representa aquesta diada. Després de veure el monòleg de Pamela Palenciano, la remoguda és profunda. El monòleg mostra amb precisió i dades la violència institucional que pateixen moltes dones quan denuncien el pare dels seus fills. La Pamela ho escenifica de tal forma que t’arrenca l’aire: el llarg procés de denúncies desestimades, el descrèdit, la pèrdua de custòdia, la criminalització de les mares que intenten protegir les criatures d’abusos i violències diverses. El sistema les retrata a elles com a mentideres i manipuladores, mentre que els infants continuen amb l’agressor.
En veure l’obra, em va venir al cap el cas de Sabrina Bandeira, mare de Castellar del Vallès, que el maig passat va suplicar ajuda a institucions, mitjans i xarxes per recuperar la seva filla Jasmine. El pare, aprofitant un desplaçament a Anglaterra, se la va endur a Egipte sense consentiment. Em pregunto constantment què se n’ha fet, d’elles; qui les ajuda, quant temps fa que estan separades; quin calvari continua vivint aquesta mare mentre la resta continuem amb les nostres vides. Perquè les nostres vides sempre continuen.
I potser per això, cada 25N una idea em retorna amb força: no estem a l’altura. Es llegeixen manifestos institucionals que any rere any demanen responsabilitat col·lectiva, de valors, de respecte, d’empoderament de les dones. Però mai –mai– s’interpel·la directament els homes ni la masculinitat que sosté privilegis des del naixement. Exigim a les dones que siguin fortes, però no demanem als homes que renunciïn als avantatges que perpetuen la desigualtat. Fins i tot la Pamela ha de repetir en la seva obra el mantra de “no tots els homes” per evitar denúncies, quan en l’única cosa en què hauria de concentrar-se és exclusivament en el relat que pretén visibilitzar.
Mentrestant, els privilegis masculins continuen intactes: més reconeixement social, més llibertat de moviment, menys limitacions per prendre decisions vitals… i, sobretot, una credibilitat immutable que a les dones se’ns nega de manera sistemàtica.
Aquests privilegis es veuen cada dia en gestos quotidians i subtils. No paren de dir-me valenta per portar en bici els meus fills a l’escola. Però ningú li ha dit valent al pare dels meus fills per fer exactament el mateix. En canvi, en proeses infinitament més difícils, com sostenir una criatura de 15 quilos mentre dones el pit, vas a comprar i intentes convèncer el gran que hem d’arribar a casa per poder dinar, ningú hi para esment perquè es dona per fet que formen part del nostre ADN.
I quina dona no ha sentit la famosa síndrome de la impostora? En el darrer ple, durant un debat sobre l’espai infantil de la biblioteca, se’m va acusar d’imposar el meu punt de vista de manera poc apropiada i fins i tot de fer-ho cridant. Estava segura que no havia perdut les formes, que el meu argumentari era sòlid i l’havia defensat amb fermesa però amb respecte. Però vaig dubtar de mi mateixa –perquè això és el que sempre es busca– i vaig haver de revisar la meva intervenció. Perquè quan una dona defensa idees amb convicció, automàticament se la titlla d’histèrica, de crispada i de descontrolada. Una dona amb discurs ferm sempre és una dona enfadada.
Però, quin problema hi ha a estar enfadades? La ràbia és tan legítima com l’amor. És una alarma, una protecció, una força per posar límits i per denunciar injustícies. Sempre recordo Yesenia Zamudio, cridant justícia pel feminicidi de la seva filla de 19 anys. “Tengo todo el permiso de quemar y romper”, deia. “Antes de que asesinara a mi hija han matado a muchas. ¿Y como estábamos todas? En casa llorando y bordando. Ya no, señores. Ya rompimos el silencio”.
No vull dir que el que em passi a mi sigui comparable a perdre una filla o a veure com l’Estat lliura els teus fills al seu maltractador. Però quan la Pamela, al seu monòleg, ens pregunta què faríem si descobríssim que el pare dels nostres fills abusa d’ells, us asseguro que el primer que em va passar pel cap no va ser denunciar-lo.
Potser és aquí on rau la meva remoguda el 25N d’enguany: en la consciència que la violència que denunciem cada any és sostinguda per un sistema que no vol mirar la seva arrel, i que ens obliga a viure en alerta permanent. I en la certesa incòmoda que, mentre no interpel·lem els homes i els privilegis que sostenen la desigualtat, continuarem exigint a les dones que siguem fortes, empoderades i valentes… però sempre, sempre, perfectament controlades.
