De les espècies que habiten el planeta Terra, només la humana concep figures ocultes i superiors que governen els designis de tot l’univers. Les diferents cultures per les quals ha transitat aquesta espècie des dels seus orígens han retut homenatge a figures de diversa naturalesa, ja siguin elements misteriosos de la mateixa natura o idees d’éssers superiors humanitzades. En aquest article, amb l’ajut de les investigacions i pensaments de destacades personalitats històriques i actuals, intento desenvolupar un breu raonament per arribar a l’origen físic i químic dels déus en la ment de l’ésser humà. El nivell de coneixement actual permet establir que l’home actual és el resultat de l’evolució de les espècies primitives en un llarg camí que va fer l’australopitec de més de tres milions d’anys. Charles Darwin (1809-1882), autor del llibre L’origen de les espècies, publicat l’any 1859, no es va limitar a estudiar l’evolució física de les espècies i l’any 1872 publicava La expresión de las emociones en los animales y en el hombre, en què exposava un estudi comparatiu de les emocions i establia la teoria de l’existència d’aquelles que són bàsiques i compartides entre les diferents espècies, principalment entre la humana i les filogenèticament properes.
En un gran salt en el temps arribem a Frans De Waal (1948), investigador holandès especialitzat en psicologia, primatologia i etologia, autor del llibre El bonobo y los diez mandamientos. En busca de la ética en los primates (2), traducció lliure en la versió espanyola del títol original The Bonobo and the Atheist: In Search of Humanism Among the Primates, en què conclou que la religió no aporta als humans la moralitat, l’ètica o l’empatia, ja que són heretades per l’evolució de les espècies més properes, com ara els ximpanzés i els bonobos, com apuntava Darwin. Conclou: “El código moral no viene impuesto desde arriba ni se deriva de principios bien razonados, sino que surge de valores implantados que han estado ahí desde la noche de los tiempos” (p. 238).
El metge i neuròleg Sigmund Freud (1856-1933) ofereix algunes claus psicològiques de l’origen de les religions en la seva obra El porvenir de una ilusión (3) descriu com els éssers humans ens hem aliat per protegir-nos dels perills de la natura, els quals posen de manifest la feblesa humana, i hem creat la cultura com a mitjà de convivència. L’ésser humà es consola d’aquesta angoixa humanitzant els elements de la natura, però no ho fa com a simples éssers humans, els converteix en déus per analogia amb la figura arquetípica del pare. Aquestes representacions tindran per objecte l’elevació i exaltació de la part espiritual de l’home, una ànima que s’ha anat separant del cos en el decurs del temps, sometent el seu destí a una Providència bondadosa per a la qual ja ni la mort és un anihilament. Totes aquestes forces divines es condensaran en una sola essència: Déu. Ara que és únic, es poden recuperar les relacions íntimes i intenses del fill amb el pare. Freud ens diu que la creença en les religions es basen en tres principis fonamentals: el primer és la fe perquè els nostres avantpassats creien, el segon és l’existència de proves transmeses des d’aquelles èpoques antigues i el tercer, molt important, és la prohibició de qüestionar els dogmes. Sobre aquest tercer punt cal remarcar que, encara avui, en algunes regions del món són assassinats aquells que plantegen dubtes sobre les creences allà imposades. Els altres dos punts són rebatuts amb l’argument que els nostres avantpassats eren molt més ignorants que nosaltres i les suposades proves es limiten a escriptures que són contradictòries, han estat retocades, falsejades i sense testimonis directes sobre aquestes. Despès de reflexionar sobre el “Credo quia absurdum” del Pare de l’Església, que apunta a la superioritat de les seves doctrines per sobre de la raó, diu: “Tras esta orientación que hemos tomado, volvamos a las doctrinas religiosas. Nos es lícito, entonces, repetir; todas ellas son ilusiones, son indemostrables, nadie puede ser obligado a tenerlas por ciertas, a creer en ellas. Algunas son tan inverosímiles, contradicen tanto lo que trabajosamente hemos podido averiguar sobre la realidad del mundo, que se las puede comparar —bajo la debida reserva de las diferencias psicológicas— con las ideas delirantes” (p. 31).
El metge psiquiatra, psicòleg i assagista Carl Gustav Jung (1875-1961) va tenir una relació controvertida amb Freud. Una de les seves discrepàncies es trobava en allò que per a Freud eren les “restes arcaiques” que relacionava amb uns continguts inconscients. Jung anava més enllà introduint “l’inconscient col·lectiu”, aquelles estructures arquetípiques que han quedat gravades provinents de moments emocionals molt transcendentals en la humanitat, produint una empremta perdurable d’aspectes com la por a l’obscuritat, la idea de Déu, el dimoni i el bé entre d’altres. Jung va escriure l’obra Respuesta a Job (4), en la qual, davant la carència d’elements empírics, fa una lectura amb esperit crític dels textos referents als orígens del cristianisme, començant pel “Llibre de Job”, el primer dels llibres sapiencials d’autor desconegut i datat aproximadament l’any 500 a. C. Ràpidament arriba a la conclusió de trobar-se davant d’un Déu contradictori, que no respecta els seus propis manaments, cruel i aliat amb el dimoni per castigar el menystingut ésser humà. Exposa els arquetips que es mostren en els elements bíblics i la seva relació amb aquests dins d’altres cultures anteriors, basant la seva propagació en la manifestació de l’inconscient col·lectiu en somnis reveladors, atribuïts a la inspiració divina. Les magnituds simbòliques exposades el porten a dir: “A la vista de todos estos hechos, ni con la mejor de las voluntades puede uno entender en qué sentido podría decirse, como no se cansa uno de oír a todas horas, que la aparición del cristianismo supuso la irrupción en la historia universal de un absoluto novum. Si ha habido alguna vez un fenómeno que haya sido preparado históricamente y se haya visto sostenido y favorecido por las ideas ya existentes en su entorno, el cristianismo sería sin duda uno de los ejemplos más contundentes del mismo” (p. 84). Una de les conclusions que apunta és: “Dios es un hecho evidentemente psíquico y no físico. Lo diré de otro modo: Dios es un hecho del que contamos con evidencias psíquicas, pero no con evidencias físicas” (p. 123).
Vaig finalitzar la meva recerca en llegir el llibre El dios de cada uno (5), el qual inclou tot el compendi de referències de la meva recerca exposades amb molt més rigor del que jo sabria fer. És obra de Francisco Mora Teruel, doctor en neurociència per la Universitat d’Oxford, doctor en medecina per la Universitat de Granada i actualment catedràtic de Fisiologia Humana en la Universitat Complutense de Madrid. Mora diserta sobre la negació de l’existència d’un déu universal per part de la neurociència. Especula sobre la possible epilèpsia o esquizofrènia de destacats personatges visionaris de la història del cristianisme, motiu de les seves al·lucinacions. Coincideix amb Freud que l’home es va fer la idea dels déus davant dels perills de la natura. Addicionalment, l’autor aporta la part científica indicant quines àrees del cervell humà són activades davant les creences de l’existència de Déu, sigui per l’efecte dels rituals contra perills no visibles o les experiències místiques unides al éssers sobrenaturals. Això són funcions i mecanismes que es desenvolupen dins de l’ésser humà com a sistema viu. A mode d’epíleg afirma: “La neurociencia ya, ahora, alcanza a ver a Dios sólo como una idea construida por los sistemas cognitivos del cerebro sin ninguna connotación especial más allá de como lo hace con otras ideas, como la belleza o la moral. No hay, pues, realidad alguna de Dios. Dios no existe más allá de la existencia del hombre” (p. 138).
Les idees que produeix el cervell humà són producte de les funcions químiques i físiques d’aquest òrgan. Això és fisiologia.
“L’home, en el seu orgull, va crear a Déu a la seva imatge i semblança.” (Friedrich Nietzsche)
(1) DARWIN, Charles. ‘La expresión de las emociones en los animales y en el hombre’.
Alianza Editorial. Madrid, 1998. ISBN 9788420600116.
(2) DE WAAL, Franz. ‘El bonobo y los diez mandamientos. En busca de la ética en los primates’. Tusquets Editores. Barcelona, 2014. ISBN: 9788483838044
(3) FREUD, Sigmund. ‘Obras completas’ de Sigmund Freud. Volumen XXI – El porvenir de una ilusión y otras obras. Buenos Aires & Madrid: Amorrortu editores, 1979. ISBN 978-950-518-589-4.
(4) JUNG, Carl Gustav. ‘Respuesta a Job’.
Editorial Trotta S.A. Madrid, 2014. ISBN: 978-84-9879-530-1.
(5) MORA, Francisco.
‘El dios de cada uno’.
Alianza Editorial. Madrid, 2011. ISBN. 9788420689449 (eBook).
