Eren nits d’estiu, aquelles que després d’un llarg dia xafogós, els últims raig de sol ja només insinuaven les teulades. El terra de la plaça, encara rescalfat després d’un llarg dia d’insolació, contrastava amb una brisa fresca que anunciava que el final de l’estiu el teníem a tocar.
Poc abans de les campanades de les deu, la plaça Mestre Gelonch recobrava de nou les converses de veïns i veïnes.
El més menuts del carrer jugàvem en el vell coet de ferro de la plaça. Els més grans s’agrupaven al voltant dels antics bancs de fusta i la font de la plaça. Avui en dia ni queden bancs, ni coet, ni pràcticament plaça, només la font, però això ja és un altre història. Poc a poc la plaça recuperava vida, era l’hora de repassar les últimes feines que quedaven pendents abans de Festa Major. Engalanar el carrer; els primers anys només la plaça, s’havia convertit en una tradició. Les feines de guarnir el carrer començaven força mesos abans, generalment a casa d’algú proper. En el nostre veïnat no hi havia cap artista, les idees sorgien de la imaginació o d’alguna referència perduda en la vaga memòria d’algú de la sala. El recurs del senyor Google encara no havia entrat en les nostres vides. La competència amb els carrers Sant Sebastià, Roques o les Bassetes era pràcticament insalvable. El nostre carrer es movia més per la il•lusió que no pas pel talent artístic. Ja em perdonaran el meus antics veïns, tot sigui dit. Tant mateix, més enllà de guanyar o perdre, quedar tercer o quarts, hi havia l’esperit que participàvem en una festa que era de tots i totes. Era el projecte comú d’un carrer. Els més menuts retallaven o pintaven, els més gran enganxaven o cosien i els més apanyats construïen alguna andròmina. El resultat final sempre era incert, però l’esforç del camí que s’havia recorregut, ja valia la pena.
Tot això son records, memòries d’un temps ja passat que durant vint-i-dos anys va fer dels carrer de la nostra vila l’enveja de la comarca. Més enllà de la qualitat artística dels carrers, Castellar tenia un projecte que teixia comunitat. Veïns i veïnes que durant setmanes treballaven per un projecte col•lectiu, transformant els carrers en un espai d’imaginació i fantasia. L’actual Festa Major s’ha convertit en una gimcana d’activitats, clarament poques coses ens hi falten. Quatre dies d’activitats dirigides, concerts programats i espectacles per gaudir. Quatre dies per consumir ‘cultura’ accelerada i entreteniment fugaç. Quatre dies i cap a casa. Lluny queden aquells any de coproducció, aquell esperit de societat organitzada, aquell identitat creada a través de la cooperació ciutadana.
D’aquí 11 mesos tornarem a rebre el programa de Festa Major, amb noves i intenses activitats per a tothom. I segur, serà una festa de consum participada i en la memòria quedarà aquella plaça engalanada.
