La setmana passada va morir Josep Maria Benet i Jornet, un dels autors més consolidats del teatre català actual. Fa uns anys que l’escriptor vivia retirat en una residència, afectat per la malaltia d’Alzheimer. Malauradament, ha estat la pandèmia de la Covid-19 la que ha precipitat el traspàs. És una pèrdua sensible per a molta gent que l’admiràvem com a autor teatral i com a persona d’una humanitat i senzillesa corprenedores.
Per a Benet i Jornet el teatre va ser una passió que va donar sentit a la seva vida. De ben petit, el fascinaven els diàlegs com a forma expressiva que veia reflectida en els tebeos, en les pel·lícules, en les representacions de teatre d’aficionats. I, potser, sense ser-ne gaire conscient, construïa una base cultural que l’acabaria enlluernant quan va entrar en contacte amb la literatura dramàtica. Així es converteix en un lector fervorós de les obres teatrals i assisteix a les representacions de tot tipus que es feien en la Barcelona dels anys 40 i 50 de la postguerra franquista. Comença a engrescar-se a escriure els primers textos dramàtics i el 1963, amb vint-i-tres anys, guanya el Premi Josep Maria de Sagarra amb Una vella, coneguda olor, influït pel teatre realista espanyol dels anys cinquanta (Buero Vallejo) i, també, pel teatre americà (E. O’Neill, T. Williams, A. Miller).
Amb Revolta de bruixes (1971-1975) assaja un camí entre el realisme i el simbolisme, que intenta presentar la lluita entre la raó i el compromís enfront de l’irracionalisme. Sense perdre l’interès per una línia realista, aboca els seus esforços creatius en un conjunt d’obres que tenen la voluntat d’experimentar les possibilitats del llenguatge dramàtic. I, en aquest sentit, Desig (1989) és una peça fonamental, que denota la influència de Harold Pinter i la relació personal amb Sergi Belbel. És un punt i a part de la seva trajectòria, tant per la creació d’un text dramàtic, en què excel·leix en la construcció d’uns diàlegs i uns monòlegs que expressen els sentiments amagats de quatre personatges, com perquè aconsegueix una veu personal, que es fa ressò dels temes de la incomunicabilitat humana i de la impossibilitat d’assolir la felicitat. Obres com Testament (1995) i Soterrani (2008), entre altres, són expressió d’una inquietud continuada de renovació i d’assaig de noves temàtiques i recursos escènics.
Un dels grans valors de la seva obra teatral és haver persistit en la idea i confirmació de continuïtat literària que necessitava el teatre català. Davant dels pessimistes que no han cregut mai en l’existència d’una tradició dramàtica catalana i en les seves opcions de futur, Benet i Jornet va apostar des del primer moment per la recuperació dels nostres clàssics (Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Josep Maria de Sagarra, Joan Oliver…) i va obrir camins per als nous autors (Sergi Belbel, Josep Maria Miró, Guillem Clua, Lluïsa Cunillé…).
Hi ha dos àmbits en què la contribució de Benet i Jornet ha estat significativa: d‘una banda, el teatre infantil i juvenil; de l’altra, la ficció televisiva. Com a professor de secundària, vaig agrair obres com Supertot (1973) o El somni de Bagdad (1977) que em permetien portar el teatre a l’aula i, fins i tot, assajar-ne representacions completes. A partir de l’imaginari del cinema d’aventures i ciència-ficció o dels tebeos, l’autor transportava l’alumnat a un món de fantasia que tenia una recepció entusiasta.
Encara que és ben cert que la popularitat de Benet i Jornet va venir gràcies a la televisió. ¿Qui no recorda els programes i les sèries que va fer per al circuït català-balear de TVE o de TV3? Sèries com Poblenou (1994-1995), Nissaga de poder (1996-1998) o Ventdelplà (2005-2010) van permetre fer un pas de gegant a la ficció televisiva en llengua catalana. I tot i les crítiques que va rebre, Benet ho tenia molt clar: “En Folch i Torres va acostumar la gent a llegir en català, nosaltres hem d’acostumar la gent a sentir televisió en català. En català, i parlant de la seva societat”. Pel que fa a l’audiovisual en català, no podem oblidar les pel·lícules Actrius (1996) i Amic/Amat (1998) que Ventura Pons va fer a partir de les seves obres.
Amic Benet, com t’enyorarem? La teva senzillesa i humilitat, però també l’exigència a favor del teatre i l’orgull de donar-ho tot com a escriptor. La teva filla Carlota, a qui vas dedicar una obra inspirada en el conte La reina de la neu d’Andersen (Carlota i la dona de neu, 1992), ha donat la notícia del teu traspàs amb aquestes paraules: “Aquesta matinada ha mort el meu pare. […] Ara vola lliure”. I tu, en l’epíleg amb lletra minúscula que vas afegir a la peça teatral que li vas regalar i que, si en tenia ganes, podia llegir quan fos gran, li deies (i ens deies!): recorda “[…] en primer lloc, aquella passió que, tu mateixa a part, ha justificat, si de cas, la meva vida, la passió per escriure teatre; en segon lloc, l’afecte per una llengua negada i menyspreada, l’única que podem anomenar teva i meva, la catalana; i en tercer lloc, l’obsessió del temps que passa, que espanta primer una mica, però que no m’ha de fer por, no t’ha de fer por, no us ha de fer por, perquè si el seu pas ho gasta tot, i en especial les vides, també acaba explicant-ho tot, asserenant-t’ho tot, justificant-t’ho tot”.
