Arran de la crisi de l’educació a nord Amèrica en els anys 50 del segle passat, Hannah Arendt publica l’any 1958 el text “La crisis en la educación”.* La filòsofa veu el moment de crisi com una oportunitat per aprofundir en allò que és essencial de la qüestió, deixant de banda prejudicis i tornant a plantejar-nos preguntes, les respostes a les quals requereixen un esperit crític per valorar les velles i proposar-ne de noves.
Arendt considera que la crisi de l’educació té el seu fonament en la crisi de l’autoritat en el món modern. La Il·lustració, una vegada feta la crítica a la societat tradicional en la qual la jerarquia i l’autoritat (Déu, Rei, Pare) eren els eixos vertebradors, ens porta a una societat de la igualtat composta per adults emancipats amb la capacitat de tenir criteri propi. “Sapere aude” (‘atreveix-te a pensar per tu mateix’) era la consigna il·lustrada de Kant. És evident que la promesa il·lustrada no s’ha acomplert. Des d’aleshores hem passat per totalitarismes i, malgrat que la segona meitat del segle XX va ser una lluita per consolidar i estendre els valors democràtics, almenys en el món occidental, recolzada en la implementació d’una educació emancipadora, sembla que ara ens tornen a amenaçar temps de foscor amb nous mètodes, cada vegada més sofisticats, de manipulació i control.
Ara bé, mentre que en el món adult, on tots som iguals, i concretament en l’àmbit de l’acció (política), les relacions no poden ser relacions d’autoritat, la pensadora sosté que en el terreny de l’educació l’autoritat no hauria de desaparèixer mai.
Què hem d’entendre per autoritat? En el text “Sobre la violencia”,** Arendt defineix l’autoritat com una relació desigual entre qui mana i qui obeeix, a més necessita el reconeixement indiscutible d’aquells a qui es demana obediència i respecte per la persona o entitat que detenta l’autoritat. Així doncs, aquesta no es pot imposar ni per coacció, en aquest cas mancaria el reconeixement, ni per persuasió, és a dir, pel diàleg raonat, ja que aquest requereix la igualtat.
Aquesta manera d’entendre l’autoritat ja la trobem en Plató que, a l’hora de buscar una nova manera de governar que no sigui ni la coacció (força) per gestionar els assumptes externs, ni la persuasió pels interns, agafa com a models d’autoritat la que es dona en les relacions pre-polítiques com són la dels pares envers els fills i la dels mestres envers els seus deixebles.
És aquest el tipus d’autoritat que hauríem de trobar en l’àmbit de l’educació. Aquesta relació d’autoritat es dona en un temps acotat, és el temps en el qual els adults acompanyem els infants fins a fer-se adults; és una autoritat fonamentada en la responsabilitat que tenim els adults (pares i mestres) respecte al món i al seu funcionament i al qual hem d’introduir els “nous” (així en deien els grecs a les noves generacions d’humans que contínuament van arribant al món). La pregunta fonamental de l’educació és: què fem amb els nous? De la resposta dependrà el futur del nostre món. L’educació és una de les activitats més elementals i necessàries de la societat humana, diu la filòsofa.
L’essència de l’educació, segons Hannah Arendt és la “natalitat”. Els humans som “natals”, fet que no només fa referència a l’obvietat del fet biològic de néixer. Ser “natal” significa que pel sol fet de néixer tenim la capacitat d’aportar quelcom nou al món, un món que, sense aquesta saba nova, acabaria arruïnat per no poder renovar-se. Ara bé, no podem caure en la temptació de voler crear un món nou a través de l’educació de les noves generacions. Aquesta és la il·lusió de totes les utopies. En aquest cas no educaríem, sinó que adoctrinaríem, ja que impediríem que els nous fessin les seves aportacions. Arendt diu que l’educació ha de ser conservadora en el sentit de conservar i protegir quelcom. En aquesta tasca d’introduir els nous en el món, cal protegir tant els nou vinguts del món, per tal que aquest no els introdueixi elements nocius, com el món de l’envestida dels nous.
La tasca dels pares és la de proporcionar als infants un lloc protegit per poder créixer en un àmbit de seguretat i intimitat, evitant la sobreexposició a la intempèrie del món. Diu la pensadora que tota vida necessita un lloc segur per tirar endavant i constata que els fills de les persones famoses solen tenir més problemes que els altres nens que poden créixer en l’anonimat. Ens hauríem de preguntar si avui dia els adults no hem declinat la nostra responsabilitat en permetre que la intimitat dels nostres nens i joves estigui exposada en les diferents xarxes socials i, per altra banda, deixem que siguin envaïts per tota mena d’informacions davant les quals es troben indefensos, ja que no tenen eines suficients, a causa de la seva immaduresa, per poder processar-les (en aquest sentit és interessant llegir l’article d’Alba Castellví “Actuem contra la buidor dels joves”, publicat pel diari ARA el dissabte 15 de setembre).
A l’escola els docents tenen la tasca de mediar entre allò nou i allò vell, i recau sobre ells una doble responsabilitat. Per una banda, respecte als infants i els joves han de procurar que puguin desenvolupar lliurement les seves qualitats i talents específics, han de protegir allò que tenen de novedós per aportar al món. Per altra banda, els docents tenen la responsabilitat de transmetre als infants i joves com és el món, són els encarregats de la transmissió cultural de la humanitat i, en aquest sentit en són els conservadors. No es tracta de transmetre la tradició per repetir-la fil per randa, sinó de fer una lectura del passat des del present, per saber d’on venim i no quedar desorientats en el present.
En l’anàlisi que Hannah Arendt fa de la crisi de l’educació als Estats Units, identifica una sèrie de postulats, provinents del pragmatisme pedagògic, com a possibles causes d’aquesta.
Segons el pragmatisme pedagògic un professor ha d’estar preparat per ensenyar en general, ja que ensenyar és una tècnica completament separada de la matèria concreta que s’ha de transmetre. Tant se val que el mestre tingui més o menys coneixements sobre l’assignatura que ha d’impartir, es tracta d’ensenyar a aprendre sense continguts. Arendt dirà que en aquest cas desapareix la font més legítima de l’autoritat del professor, que consisteix a ser una persona que sap més i pot fer més que els seus deixebles.
Segons aquest corrent pedagògic només es pot saber i comprendre allò que un mateix ha fet, això ens condueix a substituir aprendre per fer, deixant de transmetre els “coneixements morts”, és a dir, deixant de banda la transmissió cultural. També prioritza jugar (activitat lúdica espontània) davant de treballar (esforç). Es rebutja l’ensenyament tradicional perquè obligava el nen a una actitud passiva i coartava d’aquesta manera la seva personal iniciativa lúdica.
La filòsofa pensa que la substitució d’aprendre per fer i del treball pel joc provoca una infantilització de les criatures ja que, dit amb les seves paraules “lo que tendría que preparar al niño para el mundo de los adultos, el hábito de trabajar y no jugar, adquirido poco a poco, se deja a un lado en favor de la autonomía del mundo de la infancia”.***
El resultat de l’aplicació dels principis del pragmatisme en l’àmbit de l’educació, no només porta a l’ampliació de la infància més enllà del que tocaria, sinó a una infantilització de la societat en general.
Com hem dit més amunt, l’essència de l’educació és la natalitat, i el fet educatiu consisteix en introduir els nous en el món, tot protegint per una banda el llegat cultural i al mateix temps allò nou i revolucionari dels nens. Per portar a terme aquesta doble tasca, cal que els adults ens en fem responsables i ens investim de l’autoritat necessària en el procés educatiu, tenint en compte que es tracta d’una autoritat simbòlica i acceptada, limitada i temporal.
* Arendt, Hannah: “Entre el pasado y el futuro”, Barcelona, Península, 2016, p. 269-301.
** Arendt, Hannah: “Sobre la violencia”, Madrid, Alianza, 2005.
*** Arendt, Hannah: “Entre el pasado y el futuro”, Barcelona, Península, 2016, p. 283.
