Des que Trump és president dels Estats Units, diversos historiadors i analistes han trobat un paral·lelisme amb la dècada de 1930.
“La història no es repeteix, però rima”, va dir Mark Twain, i aquestes rimes, tot i les diferències òbvies del context econòmic i la naturalesa dels règims, són molt consonants: l’estratègia expansionista, el menyspreu pel dret internacional i la inacció de les democràcies.
El revisionisme territorial empeny a una dèria expansionista que Hitler va iniciar seguint la teoria de “l’estratègia de la carxofa”, concepte militar anomenat així pel general francès André Beaufre, que consisteix a desposseir l’enemic de les posicions defensives perifèriques i annexionar-les al propi territori presentant-les com a legítimes, fet que es va traduir en l’annexió d’Àustria i els Sudets.
Trump ha reactivat la política expansionista en diferents fronts, com és la pressió sobre Veneçuela i Cuba, les amenaces de fer-se amb el territori de la Groenlàndia de Dinamarca (un aliat de l’OTAN), fer del Canadà el “51è estat” o recuperar el control del Canal de Panamà. Tot englobat dins de la doctrina Monroe que deia “Amèrica per als americans”, en la seva estratègia de Seguretat Nacional.
En tots dos casos podem observar un objectiu que, més enllà d’estratègic, forma part d’una visió revisionista de l’ordre internacional, posant a prova els límits de l’adversari. És evident també que totes aquestes accions han anat acompanyades d’un menyspreu pel multilateralisme fent servir “la llei del més fort”. Recordem, a més, el precedent nazi de retirar Alemanya de la Societat de Nacions i rebutjar el tractat de Versalles, el qual es va traduir en la seva imposició per la força bruta.
En l’actualitat, existeix paral·lelisme en el menyspreu de Trump per les institucions posteriors a 1945, com l’ONU, l’OMS o els acords climàtics. El professor d’història contemporània de la Sorbona Johanm Chapoutot deia que, després de 1945, existia el desig de civilitzar el món fent que es regís per lleis per a evitar allò succeït entre les dues guerres mundials i concloïa: “Aquest context en Occident es va respectar fins fa poc. Ara s’ha trencat”.
També existeix paral·lelisme intern en el discurs de polarització.
Alemanya va veure la fi de la seva democràcia degut a la hiperpolarització dels anys 30 que assenyalen els historiadors, fent insostenible el centre polític quan es parlava de complots dels jueus i dels sionistes.
Actualment, el Partit Republicà i l’ecosistema de Trump promouen un “nacionalisme defensiu” que es basa en la victimització, el rebuig als immigrants i la idea d’un “Estat profund” que conspira. L’atac al Capitoli del 6 de gener de 2021 és vist per experts com un símptoma de feixisme des de la base.
Un altre element que “rima” és el factor de l’apaivagament i la inacció europea.
La política d’apaivagament de l’any 1938 a Múnic, allò que es considera l’error de Chamberlain, va permetre a Hitler annexionar-se els Sudets amb la creença que així quedaria satisfeta la seva fam expansionista, però el resultat va ser el contrari, fent-lo envalentir per a continuar.
Ara ens podem preguntar si Europa està repetint els erros de Chamberlain davant les amenaces de Trump sobre Groenlàndia o la seva política comercial agressiva. Una resposta feble o no fer res pot animar que es facin noves accions.
Com a conclusió veiem que la història no es repeteix exactament, però hi ha unes dinàmiques de poder i de reacció de les democràcies davant l’autoritarisme que són patrons a observar. L’agressivitat exterior sol ser un símptoma de decadència interna i una amenaça per a l’ordre i la convivència.
