Els Mundials, gairebé de la disciplina que siguin, acostumen a tenir una dosi de mística que ens empeny a asseure’ns davant la televisió. Sigui per la litúrgia dels himnes, els sentiments de pertinença que es puguin despertar o la poca freqüència amb què es disputen, els campionats esdevenen normalment cites imprescindibles per als amants de l’esport. El Mundial de bàsquet que va arrencar el cap de setmana passat a la Xina, en canvi, acumula ingredients que el fan un dels més descafeïnats dels últims anys.
El cert és que existeixen factors molt diversos per explicar la sensació de desarrelament i desafecció. Condicionants que conviden a pensar que aquest no serà un d’aquells tornejos que queda gravat en la memòria col·lectiva. El campionat, més que una congregació d’estrelles, ha acabat sent una recopilació de supervivents cridats a defensar el prestigi d’un Mundial que adverteix dels perills de prioritzar el negoci per sobre de la vessant esportiva. Tots els combinats arriben debilitats. La selecció dels Estats Units, habitual epicentre de totes les mirades, ha aterrat a la Xina marcada per les baixes dels jugadors més importants de l’NBA. L’exigència de calendaris cada vegada més saturats obliga els màxims exponents a renunciar a participar amb els conjunts nacionals. Temporades atapeïdes de partits que han impulsat un sistema de classificació que ha deixat fora, sense anar més lluny, la vigent campiona d’Europa.
Molts seguidors afrontaven la competició com si anessin al concert d’un dels seus grups de música preferits sense haver escoltat abans les cançons del nou disc. El desconeixement de bona part dels protagonistes resta atractiu i posa de manifest una perillosa tendència en el món de la cistella: la pèrdua de referents. La selecció espanyola, per exemple, ha deixat enrere aquella generació irrepetible coneguda com els júniors d’or. Els germans Gasol, malgrat la presència del mitjà de la saga, van deixant pas als Hernangómez, de la dupla Pau i Marc a la de Willy i Juancho, símptoma d’un canvi que va més enllà de la qualitat dels implicats en el relleu.
Que jugadors de classe mitjana i joves promeses arribin tan ràpid a l’NBA ha amplificat la distància entre l’aficionat i els que haurien de ser els seus ídols, aguditzant el problema identitari tant en països com als clubs. Europeus intentant conquerir Amèrica mentre el vell continent s’omple d’americans que busquen un destí on erigir-se caps de cartell. En conseqüència, els líders de moltes seleccions són jugadors que gairebé no han jugat mai als seus països d’origen. Figures poc conegudes per a aquells habituats a connectar-se al bàsquet als estius, amb l’arribada dels tornejos internacionals.
L’absència dels noms més importants obre el ventall de candidats a medalla, a risc que augmentar la llista d’aspirants al podi vagi en detriment de la qualitat en el joc. El repte del bàsquet no és menor. El seu s’ha de llegir com un avís per a altres disciplines, amenaçades per models a la llarga insostenibles. En un moment en què clubs europeus com el Barça aposten pel retorn de talents que havien emigrat als Estats Units, el compromís a la Xina evidencia la necessitat que el bàsquet torni a trobar icones reconeixibles per al gran públic. Perquè l’èxit aquest setembre no hauria de ser penjar-se una medalla d’or, sinó posar les bases per a que el Mundial del 2023 no sigui com anar al concert d’un dels teus grups preferits sense tenir les lletres dels nous singles apreses.
