Aquest 14 de setembre ha fet 700 anys de la mort d’un dels grans escriptors de tots els temps: el florentí Dante Alighieri. Va morir a Ravenna, exiliat per motius polítics, prou lluny de la república florentina on havia desenvolupat la seva carrera literària i política (i on hauria deixat la pell si hagués gosat tornar-hi). Havia nascut el 1265, una trentena d’anys després que el nostre Ramon Llull. I l’aparellament aquí dels dos escriptors no té res de frívol: si Ramon Llull va establir, amb la seva vasta obra, el model del català literari, en temps de domini del llatí com a llengua de cultura, Dante Alighieri (conegut antonomàsticament pel seu nom, o més aviat pel seu hipocorístic: Dante —o fins i tot, Dant, entre nosaltres) va oferir un model d’italià literari que encara avui és acceptat entre els escriptors de tot Itàlia, que sovint parlen una llengua molt diferenciada del toscà del gran florentí. Si Ramon Llull va gosar desafiar el seu temps escrivint de ciència i de filosofia en llengua vulgar (és a dir, no en la llengua de cultura de l’època), Dante va arribar a teoritzar sobre la necessitat d’escriure en llengua vulgar en un tractat, ‘De vulgari eloquentia’, que va escriure en llatí perquè els savis de l’època el llegissin i el seguissin. Encara, els dos escriptors s’assemblen en la impressionant saviesa enciclopèdica que van acumular, i en la passió inflamada amb què van defensar les seves idees.
A diferència de Llull, però, que tot i haver començat escrivint cançons trobadoresques es va estimar més lluitar en prosa, Dante va abocar la seva passió verbal en la poesia. Partint de la pràctica del ‘dolce stil novo’ del seu temps, va evolucionar de manera molt personal fins a culminar en el gran poema de l’exili, el que coneixem com a ‘Divina comèdia’, una visió del món i de l’ultramon des d’una òptica cristiana, resolta en més de 14.000 versos d’una bellesa i d’una imaginació fora de tot motllo. Amb aquest cim, Dante es convertia en el poeta europeu més gran de tota l’edat mitjana, i sens dubte en un dels més grans de la història de la humanitat.
Cap traducció no pot donar idea de l’enlluernadora creativitat verbal del poeta, però la ‘Divina comèdia’ s’ha traduït un munt de vegades a la majoria de llengües. Ja el 1429, el cavaller vigatà Andreu Febrer va enllestir en català una traducció en versos rimats del poema, la primera versió poètica que se’n feia en cap llengua. Modernament, han aparegut en català diverses traduccions del poema: Narcís Verdaguer i Callís —cosí de mossèn Cinto— va deixar en morir l’any 1918 una meritòria traducció en versos blancs de l’Infern i del Purgatori; pels mateixos anys, Llorenç de Balanzó va deixar una traducció doble, en prosa i en versos rimats, del poema sencer. Però la gran traducció moderna va arribar més tard, per obra del poeta Josep Maria de Sagarra, i es va publicar sencera el 1947, en edició de bibliòfil (reeditada després, en edició convencional, diverses vegades, i encara avui en catàleg). L’any 2000, Joan Francesc Mira en va publicar una versió en versos no rimats, on es posa l’accent en la visionària narració, per damunt de la poesia. Si se’m permet la nota personal, la ‘Divina comèdia’ és el llibre que més vegades he llegit i penso rellegir (al costat dels poemes homèrics).
