"Los hombres quieren volar, pero temen al vacío. No pueden vivir sin certezas. Por eso cambian el vuelo por jaulas. Las jaulas son el lugar donde viven las certezas.” Los hermanos Karamázov, Fiódor Dostoyevski.
Aquest article es creu la tercera accepció de la veu creença, de les quatre que ofereix el diccionari de la llengua catalana, que diu: “FILOSOFIA Actitud mental d’acceptació d’una proposició com a vertadera”. Considero que és la que posa l’accent sobre el marc global del pensament, el focus en l’actitud mental i és la que m’interessa. Aquesta actitud “mental” afecta la conducta que mantenim en el transcurs de la nostra vida, però, què són i com ens afecten les creences?
José Ortega y Gasset (1883-1955), que fou doctor en filosofia per la Universitat de Madrid, en el seu assaig Ideas y creencias publicat el mes de desembre del 1934, disserta sobre la diferència que hi ha entre les idees i les creences. Diu: “Entre nosotros y nuestras ideas hay, pues, siempre una distancia infranqueable: la que va de lo real a lo imaginario. En cambio, con nuestras creencias estamos inseparablement unidos. Por eso cabe decir que las somos”. Això equival a dir que les creences ens creen a nosaltres.
Per a Ortega y Gasset, l’home ha d’inventar el seu món, la major part del qual ha heretat dels seus antecessors i actua en la seva vida com un sistema de creences fermes.
Per altra banda, la psicopedagoga-magister en psicologia, educació i adolescència Ana María Lhorente, en la revista Novasalud, edició 2020* (p. 56 i 57), defineix les creences com segueix: “Es un estado psíquico subjetivo donde la persona considera como ‘verdad’ un elemento, que por lo general tiene una ausencia de análisis clínico y argumentos de peso. Podríamos decir que es una idea considerada como verdadera por quién la posee, algo en lo que cree ‘a fe ciega’ sin capacidad de contraste.”
Lhorente diu que les creences poden ser limitants o potenciadores. Les primeres es fonamenten en aquells pensaments negatius que són considerats com a certs sense que ho siguin realment, que ens condicionen i que ens influeixen en el decurs vida. Les segones són aquelles que ens conviden a avançar, a progressar vers allò que considerem bo, aquelles que fan que traiem la nostra millor versió en tots els àmbits.
Una visió complementària és la del psiquiatre i docent estatunidenc Aaron Beck (1921-2021), que fou professor emèrit del Departament de Psiquiatria de la Universitat de Pennsilvània i considerat el pare de la teràpia cognitiva. Beck defineix les creences com tot allò que hom creu, fet que compara metafòricament a uns mapes interns que ens permeten donar sentit al món, els quals es construeixen i generalitzen per mitjà de l’experiència. Beck distingeix inicialment dos tipus de creences. Les creences centrals o nuclears que es presenten com a proposicions absolutes, duradores i globals sobre un mateix, els altres o el món. Per exemple, “soc un incompetent”. Aquestes creences representen el nivell cognitiu més profund, són difícils de canviar, donen el sentit d’identitat i són idiosincràtiques.
Les perifèriques són influenciades per les nuclears, això vol dir que es troben ubicades entre aquestes i els productes cognitius o pensaments automàtics. Estan fonamentades en actituds, regles i presumpcions. Això fa que influeixin en la forma de copsar la situació i aquesta visió té influència en com hom se sent, actua o pensa.
L’autor del llibre Terapia cognitiva de los trastornos de personalidad**, junt amb una sèrie de col·laboradors, diu:
“La manera de evaluar una situación depende por lo menos en parte de las creencias subyacentes pertinentes. Esas creencias están insertadas en estructuras más o menos estables, denominadas ‘esquemas’, que seleccionan y sintetizan los datos que ingresan… Consideramos que las estructuras básicas (esquemas) de las que dependen estos procesos cognitivos, afectivos y motivacionales, son las unidades fundamentales de la personalidad”(p. 35).
“La vulnerabilidad cognitiva se basa en creencias extremas, rígidas e imperativas. En un terreno especulativo, pensamos que esas creencias disfuncionales se originan en la interacción de la predisposición genética del individuo con su exposición a influencias indeseables de otras personas y a hechos traumáticos específicos”(p. 36).
En el llibre es descriuen com les creences poden derivar en diferents trastorns de la personalitat.
Com a contrapunt faré esment d’una obra a tenir en compte. El seu suggerent títol és Por qué creemos en mierdas*** i és una obra de Ramón Nogueras Pérez, doctor en psicologia, professor adjunt i investigador a la Universitat Europea de Madrid, sexenni d’investigació reconegut per la CNEAI, i professor-tutor a la UNED.
Amb un llenguatge planer i ple d’ironies, Nogueras diserta sobre les falses creences i desenvolupa el concepte de dissonància cognitiva, que va definir el psicòleg social nord-americà Leon Festinger.
Aquest concepte és un efecte pel qual la reacció dels individus que mantenen unes creences determinades, quan es demostra que estan equivocats, en lloc de canviar de punt de vista, encara justifiquen la seva postura amb més fermesa.
Diu: “Si la nueva información es consonante (esto es, coincide) con nuestras creencias, entonces esa información está bien fundada y es útil y relevante. Pero si la información es disonante (esto es, refuta o no casa bien) con la creencia que ya tenemos, encontraremos un modo de criticarla, cuestionarla o ignorarla” (p. 55).
El llibre està ple d’anècdotes i històries que posen en evidència les falses creences.
Així, certes o falses, conscients o inconscients, limitants o potenciadores, tots tenim creences, però no tots dubten de les seves, i això diferencia aquells que cerquen la veritat dels dogmàtics que obstinadament es mantenen inamobibles.
Vull concloure fent esment d’aquelles creences que no es limiten a ser falses, sinó que també poden ser perilloses. Com a exemple vaig trobar un titular d’El Diario del 3/12/2023, que diu: “Líderes religiosos del Golfo Pérsico, ante la Cumbre del Clima: ‘El petróleo es un regalo de Dios y a Dios no se le cuestiona’”.
* Novasalud, https://issuu.com/leonardo-dianova/docs/novasalud_2020. Publicació tècnica editada per Novasalud, Centre Integral de Salut Mental i Addiccions a Xile. Integra articles escrits per els professionals del centre i professionals externs.
** BECK, Aaron Temkin. Terapia cognitiva de los trastornos de personalidad. Edició digital.
*** NOGUERAS PÉREZ, Ramón. Por qué creemos en mierdas. Kailas. 2020.
