La mort d’un Papa és, per a molts, un fet transcendent. Però des de la meva mirada –ateu i exalumne d’escoles religioses– no puc evitar veure amb escepticisme l’allau mediàtica i institucional que ha seguit el seu traspàs. L’espai que ha ocupat als informatius, la solemnitat gairebé obligada en les reaccions, i la idea que tota la societat ha de compartir el dol em semblen exageracions que ignoren el caràcter plural i cada cop més secularitzat de la societat.
Aquest Papa ha estat descrit com un home obert i progressista. En part, és cert: la seva defensa dels drets dels immigrants, la seva preocupació pels pobres o la seva denúncia de la destrucció ambiental han estat gestos valents en el marc d’una institució profundament conservadora. I en això, malgrat les diferències, he arribat a sentir una certa sintonia ideològica amb ell.
Ara bé, no ens enganyem: ha estat més obert que els seus predecessors, sí, però no ha estat el gran reformador que alguns volen vendre. L’Església catòlica, sota el seu lideratge, ha mantingut posicions rígides sobre qüestions com l’homosexualitat, l’avortament, el paper de la dona o la sexualitat en general. Progressisme no és només parlar de pobresa; també és qüestionar estructures de poder internes i reconèixer drets i llibertats que, en ple segle XXI, encara es neguen dins la institució.
I enmig d’aquest panorama, és especialment xocant veure líders mundials que han promogut discursos xenòfobs o polítiques antiimmigració aprofitant la seva mort per rendir homenatges grandiloqüents. Una mostra més de com el poder, sovint, no busca coherència sinó escenificació.
Respecto el dolor sincer de qui ha perdut un referent espiritual. Però també reivindico el dret de molts a mirar aquest esdeveniment amb distància crítica. El pluralisme no consisteix a imposar silencis ni reverències forçades, sinó a acceptar que no tots compartim els mateixos símbols ni les mateixes emocions.
