Que un país obri les terrasses dels bars abans que les escoles després d’una crisis sanitària i social no és un fet anecdòtic ni banal, i que el conjunt del sistema sanitari s’hagi llançat a salvar les vides dels seus conciutadans sense preguntar-se com i quan i que els sistema educatiu encara s’estigui preguntat com, quan i amb quines condicions podria tornar a reobrir les escola, és un fet que ens hauria de replantejar
moltes coses. Dues temàtiques sobre les quals podria escriure rius de tinta, però, després de deu setmanes de confinament, he decidit mirar endavant.
És l’hora de començar a pensar sobre com, d’una manera directa o indirecta, aquesta crisi en ha afectat. Les pandèmies sempre han incidit sobre les ciutats i han canviat la forma com vivim. Des de la plaga d’Atenes del 430 aC, que va provocar canvis profunds en les lleis i la identitat de la ciutat, fins a la pesta negra a l’edat mitjana, que va transformar l’equilibri de poder de classe a les societats europees, fins a les més recents epidèmies d’Ebola a l’Àfrica subsahariana, que van posar de manifest la interconnexió de les ciutats globalitzades actuals, les crisis de salut pública rarament no deixen la seva empremta en l’entorn on vivim.
A mesura que han anat passant les setmanes de confinament, els hàbits diaris de molta gent s’han vist radicalment alterats. La manera com ens desplacem, treballem, ensenyem als nostres fills o comprem productes, entre moltes altres coses, s’ha modificat d’un dia per l’altre. Hem de preguntar-nos quins d’aquests canvis han de perdurar més enllà del final de la pandèmia i què podem aprendre per conviure millor.
Una de les qüestions que més s’ha posat en crisi les últimes setmanes és la relació lineal entre densitat de població i transmissió d’infectats. Un dels principis més fonamentals de la sostenibilitat ambiental –la densitat urbana–, s’ha demostrat una eina letal d’infecció.
Richard Sennett, professor d’estudis urbans del MIT i conseller principal de l’ONU sobre el seu programa de canvi climàtic i ciutats, argumenta que “Les ciutats més denses són més eficients energèticament... però a llarg termini hi haurà conflicte entre les exigències competitives de la salut pública i el clima ”. Sennett creu que en el futur hi haurà un enfocament renovat a la recerca de solucions de disseny per a edificis individuals i barris més amplis, que permetin a la gent socialitzar-se sense embolicar-se “com una llauna de sardines”. En els darrers anys, tot i que les ciutats de l’hemisferi sud continuen creixent com a conseqüència de la migració rural interior, les ciutats de l’hemisferi nord estan tendint en el sentit contrari, amb residents més rics aprofitant les capacitats del teletreball i traslladant-se a poblacions més petites i assentaments rurals. Aquest fenomen és probable que s’acceleri com conseqüència de la crisi del coronavirus. Les implicacions per a les grans ciutats seran immenses. Si la proximitat a la feina no deixa de ser un factor significatiu per decidir on viure, l’atractiu de la metròpolis disminueix. Podríem dirigir-nos cap a un món on la gent de les grans ciutats descobreixi la qualitat de vida que tenim nosaltres, els castellarencs.
No m’agradaria acabar l’article d’opinió sense una reflexió no menys banal: un país on les terrasses del bars obren abans que les escoles no és un país normal.
