De petit, com que sempre m’ha agradat l’esport, ja em cridava l’atenció un fet: per què un país que no és europeu jugava les competicions europees? Quan mirava futbol o bàsquet, veia equips israelians al bombo de la UEFA o a les antigues competicions de bàsquet europeu –la Copa d’Europa, la Recopa o la Korac– i em preguntava què hi feien, allà.
Amb els anys vaig descobrir la resposta “oficial”: que als torneigs asiàtics era complicat perquè molts països es negaven a jugar contra Israel. La solució va ser “importar-lo” a Europa, com si res, com si fos el més normal del món. El problema no era esportiu, era polític, però la política –ens diuen sempre– no hauria d’entrar a l’esport. Doncs bé, aquí en tenim un exemple: la política és present des del primer minut.
El cas d’Israel ens mostra clarament fins a quin punt l’esport no és mai neutral.
L’esport és política, és imatge, és diplomàcia. I Israel ho sap molt bé. Cada partit que juga a Europa és una oportunitat de blanqueig, d’ensenyar una cara amable que no té res a veure amb la realitat de Gaza o Cisjordània. Quan veiem un equip israelià a la Champions o a l’Eurolliga (abans la Copa d’Europa, la Recopa o la Korac), no només estem veient esport: estem veient un estat que aprofita la plataforma per normalitzar-se.
La comparació amb altres conflictes és inevitable. Rússia, després de la invasió d’Ucraïna, ha estat expulsada o vetada de gairebé totes les competicions.
Els esportistes russos han hagut de competir sota bandera neutral, quan se’ls ha deixat competir. En canvi, Israel, amb una ocupació que dura dècades i una massacre constant contra el poble palestí, continua participant amb total normalitat a totes les lligues i torneigs europeus. Dues guerres, dues ocupacions, però dues respostes ben diferents.
Aquesta doble vara de mesurar és la que em continua grinyolant. I no és només una qüestió de coherència política: és una qüestió de justícia i d’ètica esportiva. Si l’esport europeu vol ser un espai de valors, hauria de tenir la valentia d’aplicar els mateixos criteris a tothom.
Però ja sabem que aquí també hi juguen interessos econòmics, geopolítics i pressions diplomàtiques.
Quan ho penso, torno a aquell nen que mirava partits de futbol i bàsquet i es preguntava “què hi fan, aquí?”. Avui tinc més respostes que abans, però cap em convenç. I potser la més sincera és la més senzilla: no hi haurien de ser.
