La gent de Junts estem acostumats a sentir de tot, tant als mitjans com al carrer. Sobretot qualificacions pretesament ocurrents com ara pujolistes, els de dretes, convergents (encara avui), o variants amb ‘l’ex’ o ‘post’ al davant, en definitiva mil i una originals i simpàtiques fórmules de menystenir a qui militem al partit del president Puigdemont, com intentant marcar un origen, una procedència, la qual cosa ajudi a prejutjar carregant el passat i els pecats d’algú altre a les nostres esquenes. Perquè es pot, perquè ens deixem i som així de ximples. Tot s’hi val. Jo personalment tinc el lleig costum de no fer gaire cas. Tot i això, sí que m’agrada recordar a qui ho diu. Normalment sí, també té un passat i massa sovint va viure de prop aquell passat que ara alimenta la seva creativitat en l’ofensa mentre s’acomoda políticament en tendències més exòtiques.
Dins el món de la política, semblaria que les sortides de to són fins i tot un entreteniment públic necessari, una forma de donar alegria a una responsabilitat massa seriosa. Cal una mica de sang, si no què fan tot el dia aquesta colla d’apoltronats.
Al nostre ajuntament això no és així. Per això pot haver-hi qui pensi que tenim la pell massa fina publicant aquest article, que no hi ha, per tant. Hi ha ajuntaments on els càrrecs electes es diuen el nom del porc i no passa res.
Potser sí, però no a Castellar.
Al darrer ple el regidor d’ERC Txema Navarro, defensava la seva moció de suport al model lingüístic, que vam votar a favor, afegint que voldríem haver-la presentat conjuntament perquè teníem una moció coincident.
La rèplica del regidor republicà, obviant la gran part d’un discurs que pot ser més o menys encertat, va ser una intervenció perfectament preparada, pensada i reflexionada. Va titllar Junts, i per extensió natural hem d’entendre que també als qui hi militem i als càrrecs electes, d’acostar-nos a postures populistes, una asseveració no gaire original però fàcil de col·locar. El problema rau quan fa servir la paraula “racistes”. Aquí ja s’acaben les bromes. I tanca el seu discurs amb un apunt personal respecte a la proposta de moció conjunta. Millor sol que mal acompanyat.
En aquell moment, la manca total de ‘feeling’ percebuda habitualment, tot i els esforços per mantenir una mínima cordialitat social, es va transformar en el qual no podríem sinó definir com un esclat d’odi, perdoneu, volia dir d’ODI.
Amb majúscules, contingut per temps i macerat, del que vol ofendre de veritat, empetitir. Dels que, en colpejar, marquen un punt d’inflexió.
