10/03/2023 Opinió
La casa dels gats
Gerard Gomila

Tinc per costum de sortir a caminar una estona després de treballar per desentumir les cames. El meu trajecte davalla pel carrer Major fins a la carretera, deixo la voravia pel pas de vianants i faig una clissada furtiva a la cabina de telèfons. Enfilo fins a l’Espai Tolrà absort en els meus pensaments i segueixo fins als xalets. Aleshores m’aturo al banc que hi ha al descampat de la futura Playtex. En un dels murs hi ha un contenidor de vidre  reconvertit en gatera d’on surten tres dels sis rellogats felins. Un d’aquests gats se m’acosta i em saluda fregant-se’m al camal dret dels texans. “Bona tarda”, li dic amb un somrís. “Bona tarda”, respon el gat. S’ensuma la cua i la renta amb cops secs de llengua. “Escolti, senyor gat, li puc fer una pregunta?”. Em mira amb la llengua fora. “I tant, home. Tu diràs”. Em miro el mur blanc guixat i freturat per grafitis: “Què en pensa, d’això de la consulta de la Playtex?”. El gat s’estira a terra i es llepa la pota del darrere: “Home, a nosaltres no ens han preguntat mai si ens agraden els gossos i per aquests verals tothom en té un. Hem de conviure tots plegats, no?”. Li faig que sí amb un gest del cap. Algú ens observa des de l’altre costat del carrer. Porta un quisso lligat ben curt al canell. El gat fa mitja volta i torna a la gatera perquè una noia de la protectora omple els plats de menjar i aigua. Abans de marxar s’acomiada i em diu: “Tothom necessita un lloc on aixoplugar-se, fins i tot els gats”. M’acomiado i segueixo el meu camí, envoltat de banderoles i pancartes voleiant com banderes pirates al vent.

Comparteix
M'agrada
Comentaris