Quan la precisió i el virtuosisme van de la mà

La viola d’Isabel Villanueva va ser la gran protagonista dissabte passat del darrer concert de Kamerata Castellar davant d’un Auditori novament ple. La solista va interpretar acompanyada de la secció de cordes de la Kamerata el Concert per a viola de Pêteris Vasks, obra de 2014 que estava inèdita en directe a l’Estat. Per tancar el concert es va triar La Passione de Haydn, un contrapunt clàssic que va ser un colofó daurat en un nou concert que es pot considerar memorable. 

La vetllada musical estava plena d’atractives novetats. Per primera vegada, l’Orquestra de Cambra de Castellar va ser dirigida per Francesc Prat que va conduir amb gran expertesa  els  20 músics protagonistes ‘Del silenci a la Passió’, tal com es va batejar el concert amb molt d’encert. També era novetat l’afegitó  de la viola d’Isabel Villanueva, qui va protagonitzar com a solista una exhibició de virtuosisme i precisió inoblidables per als espectadors. De fet, i aquí tenim una tercera novetat, el responsable de la Kamerata Carles Miró va informar a l’inici del concert que la interpretació de l’obra de Pêteris Vasks havia estat una iniciativa proposada a l’orquestra per la mateixa Villanueva i que es tractava de la primera vegada que s’interpretava a l’Estat aquesta partitura del compositor letó encara viu. La viola és un instrument especialment complex i és poc habitual poder gaudir d’una demostració com la viscuda a l ‘Auditori Muncipal per part d’una intèrpret de primera categoria com va ser Isabel Villanueva. L’obra de Vasks està pensada per a les cordes i la tensió generada entre la solista i els altres 15 instruments de la Kamerata va produir moments de gran bellesa ja des dels inicials Andante i Allegro Moderato. La precisió es va posar al servei d'una partitura que va exigir molt de virtuosisme.

La composició de Vask va omplir de silencis i moments de gran introspecció que van contrastar amb la segona part de la nit gràcies a la Simfonia núm 49 ‘La Passione’, de Joseph Haydn, un clàssic, mai millor dit, de l’etapa ‘Strum un Drang’. En aquest cas, a més de les cordes, es van afegir oboès i trompes per donar més profunditat emocional a una gran interpretació. En aquest sentit, la batuta de Francesc Prat va fer viatjar per l’espai i el temps els músics i espectadors: des de les profunditats bàltiques d’una composició de 2014  fins l’Europa central d’una partitura també certament tràgica i fosca concebuda l’any 1768. L’èxit va tornar a ser aclaparador. .