"El llenguatge poètic és un llenguatge fora del comú, més lligat al món dels somnis i fins i tot de la màgia que al de la realitat.”
Amb un llenguatge transparent i les idees molt clares Xoán Abeleira, traductor de gegants (Sylvia Plath, Rimbaud, André Breton, Ted Hugues, Matsuo Basho...) i poeta ell mateix s’endinsa en el que sembla una tasca impossible, l’assaig poètic, a La poesia no es un cuento, un recull d’una dotzena de textos que fan referència a la poesia.
Abeleira critica sense pèls a la llengua l’estat actual de la poesia, que sembla tan de moda (en part gràcies a les xarxes socials), però que és víctima, en part, d’un estat de confusió a causa del desconeixement del gènere i, d’altra banda, de la poca qualitat literària present en la poesia que ofereixen pels grans grups editorials. “Un poema no es un conte, ni us post en un blog ni una xarxa social, i molt menys una anècdota prosaica”, diu Abeleira en un punt del text. I encara, més endavant, s’alegra que no s’hagi descobert el Gran Misteri de la poesia perquè així ningú el podrà posar a la venda.
En el seu abordament a la gran poesia (aquella que és i que compartim com a humanitat, lluny de modes i maquinàries comercials) Abeleira s’acosta als haikus, Rosalía de Castro, Sylvia Plath, el poema el prosa, l’art o les cançons xamàniques des del seu gran coneixement de la mètrica, la forma o el ritme, però també des del subconscient, des del coneixement que compartim com a humans que som, aquest llenguatge inconscient que ens apropa els uns als altres, però també a la natura, al món: “Resulta impossible”, diu, “escoltar la paraula lluna sense que ressoni en nosaltres el que simbolitza en el nostre inconscient individual i col·lectiu”.
“Crear és meditar, en cert sentit”, diu l’autor a la primera línia del seu primer article. I potser per això, més que interpretar-lo, sembla que sigui el món qui canta amb les veus dels poetes que analitza Abeleira, especialment a l’interessantíssim article sobre cançons xamàniques, que tracta les formes poètiques més antigues, les cançons de poder, que “sembla que ja arribin compostes”, i que confirmen que l’art va néixer amb vocació sagrada, no quotidiana, ja que formava part d’una sèrie de rituals amb finalitats espirituals.
En mans d’Abeleira la poesia torna a ser màgica, mística, un llenguatge peculiar en què són tan importants el domini lingüístic i tècnic com les lectures del poeta i el seu talent, la seva relació amb el món. Perquè al món d’Abeleira, els poemes no s’escriuen, s’esdevenen.
