No és la primera vegada que només començar a escriure ja dono per suposat no que no agradaré tothom. És prou evident que tots tenim cada vegada la pell més fina; potser aquest és el motiu principal que m’arrossega a procurar posar sempre la bena davant de la ferida. Com a ciutadà, més que no pas com afeccionat al futbol, he seguit amb gran preocupació els fets que van tenir lloc a l’Estadi Cornellà-El Prat, en què just acabat el partit, un grapat de seguidors que no representen ningú van saltar a la gespa amb unes intencions poc clares. Una vegada dit això i censurat aquest fet delictiu amb tota la contundència de què soc capaç, també em pregunto quina necessitat hi havia de celebrar la Lliga, amb grans escarafalls, en un dels camps més hostils amb què es pot topar el Barça? I això ho puc dir jo, perquè no tinc cap més altra responsabilitat que la de simple opinador. D’altra banda, penso que cap directiu ha de parlar de cap altra cosa que no vagi encaminada a evitar que coses com l’esmentada es tornin a repetir en un futur. Tot conat de violència s’ha de tallar d’arrel. Si es té l’olfacte prou fi per caçar-la en una fase incipient cal evitar que no sigui abonada ni justificada sota cap concepte.
Personalment fa molts, molts, anys a Castellar vaig viure una situació que haguera pogut seguir aquests mateixos paràmetres. Abans de continuar, i per tal d’esvair qualsevol dubte a l’hora d’anomenar la UE Castellar, el CE Sabadell, el CP Sant Cristòbal, el Reial Madrid o el FC Barcelona, ens cal admetre que l’essència sol ser exactament la mateixa. Així, doncs, vull apuntar que la qualitat humana de les persones (jugadors inclosos) és exactament un calc tant a Primera Divisió com a la Lligueta intersetmanal de les empreses. Si feu l’esforç de recórrer a la memòria i recuperar algun partit d’aquells que per la recent crisi sanitària es van haver de disputar sense públic, sabreu de què parlo. Si poseu el so ambient i us entreteniu a escoltar les paraules, els comentaris, les expressions, les males maneres que fan servir alguns dels jugadors suplents i/o alguns membres del cos tècnic tampoc estan al nivell de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) o la Universitat de Yale. Punt i a cap.
Tal com he començat a narrar al paràgraf anterior, un diumenge a la tarda, el Castellar es jugava la permanència a la seva categoria. Faltaven quatre o cinc partits per acabar la temporada. L’atzar va voler que al rival, el Can Parellada, l’hi anés les possibilitats d’ascens en aquell dramàtic encontre. Admeto que aquella fou la primera, i gairebé goso afirmar que l’única, vegada que no he cregut en la imparcialitat arbitral. Puc afirmar rotundament que tan bon punt el primer dels jugadors posà el peu sobre el sauló del terreny de joc (aleshores parlar de gespa esdevenia fum de canyot) ja vam veure per on anirien els trets. El conjunt visitant havia d’emportar-se els punts fos com fos: dues expulsions absurdes, un concert malsonant de xiulet i un parell de penals a favor ho van acabar de certificar. En acabar el partit els egarencs van refregar-nos la victòria davant dels nassos amb uns posats i una actitud que se la podien haver estalviat. Els afeccionats locals van haver d’empassar-se la ràbia, prendre paciència i marxar capcots i traient foc pels queixals cap a casa a sopar. He de dir que aleshores jo era el cronista del club i fou tan gran el meu grau d’indignació que, aquella setmana, em vaig negar a fer la ressenya (tot i això, algú la va fer per mi). Tampoc puc passar per alt que, un parell de mesos més tard i des de la serenor que comporta el pas del temps, vaig intentar posar-me en contacte amb l’àrbitre de l’encontre per tal que procurés sincerar-se amb mi. M’intrigava moltíssim per què havia actuat d’aquella manera tan arbitrària i tan poc esportiva. No cal dir que no me’n vaig sortir. Ben aviat vaig adonar-me que era molt difícil treure’n l’entrellat fins que vaig desistir. Una cosa però, va quedar ben diàfana: si aquell dia no es va ensorrar el Pepín Valls, ja no s’ensorraria mai més. Estic convençut que, afortunadament, si continuem esgrimint aquesta flegmàtica i modèlica resignació davant la injustícia potser algun dels nostres descendents arribarà a celebrar el bicentenari de l’entitat.
