Els temps que corren són moguts i sorprenents. No tan sols per la inesperada pandèmia, sinó també pels moviments socials i reivindicatius. Un dels clams més estesos avui al primer món és el que demana l’enderroc dels monuments que homenatgen persones emèrites que van ser negrers i esclavistes.
Però també és un clam l’exigència de la censura en novel·les, pel·lícules i altres obres artístiques de textos, escenes o paraules que afavoreixin o normalitzin el racisme, la prepotència masculina, l’abús sexual...
El problema no és senzill de resoldre, encara que no sigui gens greu quedar-se sense monuments figuratius a la plaça (sempre ens quedarà l’art abstracte). Algunes estàtues, si no són destruïdes, seran confinades als magatzems municipals. Fins i tot les que potser són obres d’art o recordatoris de la història, encara que es tracti d’una història infame. Militars, conqueridors, descobridors, polítics, papes, reis i reines... Qui hi ha, d’entre aquestes persones, que no hagi fet mai cap acte que, als ulls d’ara, no sembli una barbàrie?
Ja amb bon encert, l’Església catòlica va descatalogar treure del santoral, a mitjans del segle passat, una colla de sants de qui no se sabia que haguessin existit mai, tot i els miracles atribuïts i les devocions suscitades. L’imaginari religiós de la humanitat sempre ha estat molt creatiu i prolífic.
La neteja, però, no va servir de gran cosa: els darrers papes n’han canonitzat i beatificats una rècula immensa. No ha servit de res que, als evangelis, quan un home li diu a Jesús que és un “mestre bo”, ell li respongui: “Per què em dius bo? De bo, només n’hi ha un, que és Déu” (Mc 10,17). O sigui, que, de monuments a un ésser humà, ben pocs en podem alçar. Però, pel que es veu, hi tenim molta afició.
Sempre he pensat que Jacint Verdaguer tenia molta raó quan, en parlar de l’enderrocat monestir de Sant Martí del Canigó, escriu aquest vers tan eloqüent: “Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra”. Sembla que és llei de vida que allò que una època glorifica, una altra ho denigri. I que, allò que durant segles va passar per ser una gesta gloriosa per exemple, el descobriment d’Amèrica, vist des d’avui, sembli a molts o un genocidi, o un espoli, o un crim contra la humanitat.
Pel que fa a un servidor, sisplau, no em facin ni un caganer de plàstic. Hem passat pel món, fent coses ben fetes i coses mal fetes. Com tothom, si fa no fa. I, em comptes d’un pedestal, reclamo un discret passatge a l’oblit dins l’humus de la terra.
