Finalitzarem les poesies de Josep Maria de Sagarra elogiant la nostra dansa nacional, precisament amb el seu poema “La sardana”:
Ja som a la plaça; comença la fresca
el sol se decanta, sospira el balcó;
les mans fan la tria, la cama s’engresca; la cobla no es llença que encara té por.
Amunt! A la una! Ja canta i repica,
ja plora la flauta, ja vibra el metall,
i tot d’una volta i de mica en mica,
ull, braços i cames segueixen el ball.
Cap peu s’endormisca, cap llavi enraona, només una punta sospira i somriu i es fa d’una peça la viva rodona;
cada cos a dintre s’hi torna més viu.
El cercle de braços s’estreny, i fulgura
una cabellera com un gallaret...
després es desmaia, i es gronxa i s’atura i el ritme rellisca més poca poquet. I ve la música, mansa baladrera,
tan repicadeta, tan justa de to!
Passada de guatlla, ulls de cadernera,
penes de minyona que amenaça el plor. Picarol que dringa, festa casolana, lluïssor d’estrelles, grill serení...
de tot una mica la fresca sardana
feta amb la tenora i amb el tamborí.
I si és planera, si és agra o és fina,
si el sol l’aclapara, si xiula amb els vents a dalt la muntanya o a baix la marina sempre és la música dels engrescaments.
A totes les gleves la nostra sardana té aquesta manera de ritme tan franc,
té aquesta febreta de veu catalana
que es fica a l’orella i arriba a la sang.
Damunt de la terra que abrandi les colles, dansa d’aire lliure, crit de llibertat, sigues per les ànimes ungla i pessigolles al moment del ritme més desesperat!
Que mentre a la plaça s’hi ballin sardanes
el cel s’adormeixi, s’aturi la nit,
i dintre dels nervis no es morin les ganes
de rompre cadenes que ofeguen el pit.
