Segur que tothom té un indret, un lloc, un espai o un element amb el qual se sent especialment atret, identificat o concernit. Llocs o coses de les quals en vols formar part o, encara millor, ser-ne part. No em refereixo exactament a indrets o a elements que per la seva grandesa, bellesa o història ens poden ser atractius.
Allò a què em refereixo exactament són els llocs i indrets que formen part de nosaltres, o nosaltres d’ells, que han format part del nostre dia a dia i que han envellit amb nosaltres. Acostumen a ser elements del poble que amb la seva presència quotidiana i permanent ens fa sentir que, d’alguna manera, ens pertanyen una mica. Carrers, places, edificis i arbres poden ser candidats però també un banc o un fanal són aspirants a formar part d’aquest univers personal que cada individu es construeix al llarg de la seva vida.
Per a mi, de tots els elements possibles els que més aconsegueixen penetrar en aquest món meu són els arbres. Potser per sentir-los tan vius com jo, potser per la seva funcionalitat (ens donen ombra i netegen l’aire), potser per la seva bellesa, potser per formar part de la meva vida de manera discreta i servil, potser per la seva presència humil i silenciosa. Potser perquè són agraïts malgrat les ferides que els fem quan els podem, el poc espai de terra que els concedim, la poca aigua que els oferim, i el poc respecte i consideració que els tenim quan remodelem de nou els espais públics.
Tots els arbres m’atrauen sense exclusió, però els que em fascinen especialment són els centenaris. Aquells que han sentit els crits i les rialles dels nens ara ja vells, que donen aixopluc a ocells, animals i insectes, que han escoltat els secrets i les confidències de les parelles i els han conservat amb fidelitat, que han aguantat totes les adversitats climatològiques despullats de proteccions, que han sabut guardar totes les nostres misèries i alegries. I quan els arriba la mort encara ens ofereixen el seu cos per ser-nos útils, sigui per escalfar-nos o per fer-ne fusta. Aquest arbres centenaris donen identitat i personalitat al poble. I, de retruc, els castellarencs hi trobem elements d’identificació, respecte i proximitat. Això augmenta el sentiment de pertinença dels castellarencs a la mateixa comunitat i ens fa estar cofois d’una cosa que podem compartir generant una consciència col·lectiva positiva. Tenim dret a no estimar-los?
Tots aquests sentiments es van desvetllar en mi quan vaig veure el pi roig de la Torre Balada abatut. A mi no em fa res dir que estic de dol, ja que la pèrdua d’aquest arbre significa perdre un amic que m’ha acompanyat en tot el transcurs de tota la meva vida. Passava sovint per davant i mai li regatejava una mirada per renovar-li la meva admiració per la bellesa que tenia. També em sap molt greu la seva caiguda, ja que quan es perd un element identificatiu tan notable com aquest el patrimoni del poble s’empobreix irremissiblement. Potser ens diran que no passa res, que ens posaran un altre arbre en el seu lloc però per a mi la desaparició d’aquest pi roig és una pèrdua insubstituïble ja que la seva mort tràgica significa la fi d’una presència singular i una història única.
La seva caiguda era previsible perquè estava força inclinat cap a la carretera. Això, afegit a la poca fondària de les arrels dels pins roigs i la seva enorme capçada i alçada en feia previsible el desenllaç. Podia passar qualsevol dia amb unes condicions menys adverses. Era una mort anunciada. Els episodis de pluges recents tampoc han ajudat a preservar-lo, ja que han estovat el terra.
Sé que és mal moment per repartir culpes, ja que era d’esperar que les ventades de la setmana passada provoquessin aquestes situacions. Però, malgrat això, les dimensions de l’arbre i la seva perillosa inclinació m’havien fet insistir davant de l’ajuntament de la necessitat de reforçar-lo estructuralment. De fet, fa poc, quan es va reformar el pati de la Torre Balada, es va tenir una bona oportunitat per fer una intervenció preventiva. És evident que, en vista de les recents ventades, no hi ha cap garantia d’èxit, però tot i així crec que estava plenament justificada una intervenció d’ajuda estructural.
Però el pitjor de tot és que els que podien fer alguna cosa per la seva preservació segur que els importa poc aquesta notícia. Són els mateixos que varen “liquidar”, entre altres coses, els arbres de la plaça Llibertat, el cedre de la plaça Major i el simbolisme identificatiu de la plaça Catalunya amb els nefastos “chorritos”. És doblement dolorós afirmar que no ens podem lamentar de la pèrdua d’allò que no hem sabut preservar.
I, aprofitant l’ocasió, interpel·lo a l’Ajuntament perquè tingui molta més cura de la gran alzina del Forn d’en Quim, situada al parc de Colobrers, a prop de la font. Hi ha branques molt allunyades, i pesants, del tronc que es podrien trencar. En aquest cas, com que és una alzina, la caiguda de l’arbre és molt menys probable, però la possibilitat de perdre brancatge és ben factible. Demano, sense tenir en compte els fracassos anteriors, que l’Ajuntament hi faci alguna intervenció per reforçar-lo. I, de pas, potser hi podria posar alguna placa amb informació de l’arbre.
Si aconseguim que la ciutadania tingui una millor pertinença al poble i més consciència de comunitat aconseguirem també disminuir les alarmants taxes d’incivisme creixent que patim.
