Any 2026, BRAM! 18, ens trobem davant l’inici d’una nova era. El nostre president, Pere Joan Ventura, ens va deixar al juliol. Ens enfrontem a encarar el BRAM! sense ell. Abans, hem hagut de fer canvis estructurals, plens de pena i d’incògnites. Ens mirem les cares, repetim les seves frases emblemàtiques i riem. Ens adonem que no ens ha deixat del tot, que encara és amb nosaltres, i decidim tirar endavant el seu llegat. Primer, encetem un cicle biennal amb les seves pel·lícules preferides i els seus treballs. Després, el BRAM! La nineta dels seus ulls que va rebre el nom del BRAM! que cridava la gent a treballar a la fàbrica quan es canviava el torn. Aquell so que va marcar les vides dels castellarencs tants anys. També, la seva. Un crit social que va servir per donar nom a la mostra de cinema social de Castellar. Un crit per convidar a obrir els ulls i mirar a través d’aquella finestra oberta al món.
Aquest BRAM! 18, com no podia ser d’una altra manera enceta el dia 20 de febrer totalment impregnat d’ell. Per començar, el preciós cartell que ha fet el Carles Martínez amb tant d’afecte. Hi haurà, també, una exposició conmemorativa i un homenatge el dia 27 amb familiars, amics, cineclubistes i seguidors de tots aquests BRAMs amb la seva presència, sempre discreta però, indiscutiblement, intensa... amb els seus ulls expectants a primera fila de l’Auditori i els seus mitjons de colors centellejant sota els pantalons.
La selecció de pel·lícules ha estat més exhaustiva que mai, a les reunions sempre hi era ell. S’ha filat molt prim perquè aquest BRAM! fos memorable. Títols de treballs nominats i premiats, alguns molt reivindicatius... com ell voldria. La veu de Hind, Maspalomas, El pastís del president, Dónde vamos a vivir, Turno de guardia, Frontera... amb temes importants com la neteja étnica a Gaza, la precarietat laboral a la sanitat, les conseqüències de la guerra, les necessitats i pors de persones del col·lectiu LGTBI a la tercera edat, el problema de l’habitatge enfocat en la situació de les dones, que sempre pateixen més les desigualtats.
D’altres segurament ens els hauria discutit, la fe cristiana, per exemple, no era un dels seus forts, hahaha. Hi ha pel·lícules que creiem que havien de ser-hi, Los domingos, Bugonia i Valor sentimental són alguns dels títols imprescindibles de la temporada.
I, és clar, fer ‘El efecto Iguazú’ el dia de l’homenatge a Pere Joan Ventura no va ser, en cap moment, una opció discutible. Amb aquest documental va guanyar el Goya, amb aquesta pel·lícula va arribar el seu reconeixement, que a ell, realment, no li feia gaire patxoca. Ell volia el reconeixement per als treballadors de Sintel, ell volia el reconeixement per als treballadors de tot el món, ell volia el reconeixement per als treballadors de Castellar del Vallès posant-li BRAM! a la seva mostra de cinema.
