Fa uns dies vam veure com l’Ajuntament de Castellar del Vallès comunicava, amb orgull, que havia organitzat un curs d’accessibilitat per a treballadors municipals. Celebrem qualsevol iniciativa que tingui com a objectiu formar i sensibilitzar sobre una qüestió tan fonamental com és garantir que tothom pugui mou-re’s, accedir i viure el municipi amb igualtat de condicions. Però un curs no és una acció. Un curs és un reconeixement del problema. Però el problema ja és conegut des de fa anys. I el curs arriba mentre molts continuen esperant que “algú hi faci alguna cosa”.
I quan les accions arriben tard i sense una voluntat política real al darrere, és legítim i necessari preguntar-nos: per què costa tant complir amb el que és, simplement, un dret? Mentrestant, quantes persones han continuat trobant voreres impracticables, cotxes aparcats en zones reservades per mobilitat reduïda, rampes i passamans inexistents?
El pla d’accessibilitat es va aprovar el novembre del 2023 i va entrar en vigor el març del 2024. Som a finals del 2025, i no ha estat fins ara que s’ha fet aquest curs de formació. Més d’un any i mig per començar a actuar. Mentrestant, què ha passat amb les persones que cada dia han de fer veritables equilibris per moure’s per Castellar amb una cadira de rodes, un caminador, amb visibilitat reduïda o qualsevol altra discapacitat? Quantes barreres han hagut de superar que una simple rampa, un passamà o una senyalització clara haurien evitat? Això si parlem del nucli urbà. Si ens fixem en les urbanitzacions, la situació encara és més greu: la mobilitat és, directament, quasi impossible.
Des d’ERC fa temps que denunciem la manca d’accions reals en matèria d’accessibilitat. Hem presentat mocions, hem fet esmenes i hem posat sobre la taula les mancances evidents que pateix el nostre municipi. Però quan l’equip de govern vota a favor d’una moció per garantir l’accessibilitat i després no fa res, el missatge és clar: no hi ha voluntat política. I això, amb una majoria absoluta, és doblement greu, perquè podrien fer-ho. Però no ho fan. Aquesta manca de compromís no és només una qüestió tècnica o de gestió: és deixar enrere una part important de la ciutadania. Persones grans, persones amb discapacitat, amb visibilitat reduïda, famílies amb cotxets... Ignorar-los sistemàticament, amagar-se rere excuses com la complexitat o la manca de recursos, és inadmissible. Com a regidora d’ERC, però també com a persona que viu aquesta realitat molt de prop –la meva parella té una discapacitat– sé que l’accessibilitat no és un “plus”, ni una floritura: és una necessitat urgent. No estem parlant de grans inversions, sinó de fer les coses amb mirada inclusiva des del minut zero. I amb els anys que fa que el PSC està al govern, podrien haver fet molt més.
Per això, aquest curs, tot i ser un pas, no servirà de res si no ve acompanyat de mesures reals, pressupostos concrets i un pla d’actuació amb calendari. No podem permetre que l’accessibilitat continuï sent una assignatura pendent a Castellar.
Una societat que no és accessible no és justa.
