Al meu parer, el telèfon és tan útil com impertinent. I dins d’aquesta dualitat, la segona característica massa vegades guanya per golejada.
Fa un mes que vaig decidir no esborrar les trucades entrants del meu mòbil durant trenta dies per poder quantificar allò que, encertadament, ja intuïa com excessiu. El registre em mostrava prop de 150 entrades o intents d’entrada, un cop descomptades les corresponents a la família, els amics i les de les diverses gestions que sempre arrosseguem, però val a dir que en total aquestes acostumen a ser mínimes.
Durant molt de temps vaig dedicar-me a anar bloquejant tots aquells números que m’havien molestat per intentar endinyar-me algun producte no demanat prèviament o bé directament per voler-me afegir a la trista llista d’aquells que han estat ensarronats amb autèntiques males arts. Ja no ho faig, no els bloquejo, els esborro directament perquè veig que les trucades indesitjades van parint com els conills. Molts números s’assemblen entre ells, són de la mateixa família, però amb la cua, les dents, les orelles, les potetes o el ventre diferents.
A tothom li agrada trucar o que li truquin per estar al corrent de la salut, les novetats familiars, de la feina, sobre projectes, etc. Trucades que en aquests àmbits poden ser més o menys sinceres, agradables i emotives. La part impertinent es mostra quan, sigui l’hora que sigui, el telèfon sona, vibra o et reclamen l’atenció conjuntament les dues modalitats d’aquell terminal que sempre procures tenir a mà per si t’han de comunicar que s’acaba el món, i en aquell moment no reconeixes el número però que, amb més o menys intriga, atens la trucada. T’escarrasses deixant anar tots els “digui, digui” que creus necessaris i et quedes amb cara de moniato en veure que pengen sense dir-te ni ase ni bèstia. Podríem estar pendents que el llauner et digui quan vindrà a reparar aquella aixeta que fa una setmana que perd, o pendents de la resolució de qualsevol incidència quotidiana, sense que disposem del número des del qual ens trucaran, i per tant, temptem la sort agafant el telèfon quan sona.
Aquells amb qui parlo del tema, sense excepció, coincideixen amb la recepció d’un allau de trucades telefòniques no esperades ni desitjades, a qualsevol hora. Moltes sense resposta interlocutòria, algunes amb pretesos motius comercials i d’altres realment perilloses perquè intenten amb més o menys habilitat obtenir les nostres dades bancàries o fer-nos connectar amb un enllaç que ens pot portar literalment a la ruïna.
En aquells temps en què ens havíem de comunicar per carta, quan la distància així ho imposava i per manca d’altres mitjans, cada missiva estava justificada i duia un continent important, bé fos per comunicar benaurances o, al contrari, notícies tristes o dolentes, però quasi sempre importants. Les cartes també duien factures, però aquestes no sé pas on enquadrar-les.
No es tracta pas de dir que sempre és millor una carta que una trucada, ni de bon tros. La part d’utilitat del telèfon és indiscutible i quasi imprescindible, tot i que no recordo haver rebut mai ni una carta de cap desconegut amb un text que m’empipés així a les bones. I, la veritat, és que sí que sento una mica d’enyorança de quan ens omplien les bústies amb paperassa publicitària i, encara que això ens feia rondinar, no havíem de deixar-ho tot per respondre a ningú i podíem aprofitar aquell bé de Déu de papers per encendre la llar de foc o la barbacoa. La cosa avui és diferent per a pitjor, ens molesten impunement quan volen sense que puguem posar el lletreret de “no s’admet publicitat” d’una manera que funcioni de forma efectiva.
El pitjor de tot, i també al meu parer, és que a mi tot això m’està provocant una galopant alopècia escrotal.
