Per als que no vam viure ni la guerra ni la dictadura, tot el que ens ha arribat d’aquella època són històries personals i familiars que ens recorden per què cal que defensem el bri de democràcia conquerit per les generacions que ens precedeixen. Històries que també ens recorden per què val la pena continuar lluitant per una democràcia plena, per acabar la tasca de totes aquelles persones que van morir defensant els valors de la democràcia i de l’estat del benestar: la llibertat, la justícia (real) fonamentada en els drets humans, la protecció de la dignitat, l’equitat, la igualtat d’oportunitats, la memòria històrica, el dret a decidir el nostre futur...
Adolescents bastits de soldat mal enterrats, un cop morts, en una fossa comuna i a vegades traslladats d’amagatotis, en els primers anys de dictadura, per omplir el mausoleu que va fer construir el dictador al Valle de los Caídos. Un mausoleu construït amb el treball forçat de centenars de perdedors del bàndol republicà. Presos polítics assassinats a cop de decret per mètodes medievals. Exiliats que van morir lluny de casa, sense veure la democràcia restablerta. Alguns tenim encara contacte avui en dia amb els seus fills i nets. Molts no parlen ja el català, la llengua dels seus avis, per la qual ells tant havien lluitat. Persones grans que no han parlat amb gairebé ningú del patiment que van passar en la seva joventut arran d’aquella repressió tan dura.
La seva memòria ens recorda per què és inadmissible que Pablo Hasél, un raper, un artista de versos (sovint) provocatius, acabi a la presó, d’entre altres càrrecs, per injúries a la corona. Que poc diferent és la figura del Rei espanyol a la del “Generalísimo”; inviolable, defensada per terra, mar i aire pel poder judicial i el “gobierno más progresista de la historia”. La seva memòria ens recorda per què és inadmissible que Vox, un partit que abraça un feixisme d’americana i corbata, sigui quarta força al Parlament de Catalunya i això no activi les alarmes de les elits de l’Estat (quan en canvi sí que ho fan els rapers o els més de 2.850 independentistes perseguits).
Més d’un 50% dels catalans que vam votar diumenge passat vam decidir, per primer cop en unes eleccions catalanes, que el camí cap a la democràcia plena que somiaven els nostres avis i que l’Estat espanyol ens nega, sigui el camí de la independència de Catalunya. L’únic camí amb possibilitats reals d’arribar-hi. A conseqüència, el nostre futur com a poble lliure és més a prop. Ara ens toca mirar a la cara l’Estat, amb la consciència que les conquestes de la llibertat no són gratuïtes (fins i tot en ple segle XXI), i portar a terme una estratègia efectiva des de la força de la unitat que el poble ens exigeix i que va fer possible el referèndum del Primer d’Octubre del 2017. Ara és l’hora de reactivar el mandat d’aquell referèndum i cap partit ni ningú és prescindible per arribar-hi. Acceptarà el repte el proper president de la Generalitat? Si l’accepta, tindrà el suport de Junts. Si l’accepta, serà en gran part gràcies a les persones que ens vau fer confiança diumenge passat. A tots vosaltres, gràcies.
