Elio Ziglioli. Il·lustració: Joan Mundet
Elio Ziglioli. Il·lustració: Joan Mundet
05/07/2019 Opinió
A propòsit de l’Elio
Jacint Torrents

Per L’Actual hem sabut el trasllat just i humanitari de les restes del jove Elio Ziglioli (Lovere, Itàlia, 1927 - Castellar del Vallès, 1949), enrolat en un grup de maquis i mort en uns temps tristos i foscos. Ara que tornen a esbufegar pels cels d’Europa les ventades negres del totalitarisme, em demano si, davant d’aquests perills, hi poden haver altres joves que s’engresquin a fer de tallavents amb armes i violència, com ho va fer l’Elio en una època de desesperacions i de misèries. Perquè una cosa és morir  –o ser mort– per un ideal, per Déu, per un país..., i una altra matar per una ideologia, per una fe, per una pàtria. Els joves musulmans europeus que s’apunten a la gihad en són una mostra terrible.


Trobo, per internet, la notícia de l’Elio a L’Eco di Bergamo del dia 13 de maig passat. I la memòria treballa. Quan jo tenia vint anys, rondant un estiu pel nord d’Itàlia, vaig acampar i banyar-me al llac d’Iseo, a la riba nord del qual es troba el poblet de Lovere, d’on ell va marxar per seguir els seus ideals. Jo havia nascut l’any que el jove Elio va ser executat a Castellar. I penso amb tristesa en aquest pobre noi que no va tornar a veure la bellesa dels llacs alpins. La mort d’un jove sempre ens commou.


Quan jo hi vaig ser, doncs, havien passat vint anys d’ençà de la seva mort. Europa s’havia pacificat. Els polítics europeus –vençuts el feixisme i el nazisme– havien creat una societat més o menys benigna i protectora, perquè no hi tornés mai més a haver una guerra ni germinessin les ideologies de la por. A la vegada, els joves dels Estats Units es rebel•laven contra l’absurda guerra del Vietnam. I s’escampava arreu l’ideal del pacifisme, i la creença en el diàleg i en la resistència passiva per a resoldre els conflictes. Al món hi havia encara guerres, però, com una falca, un desig de pau mundial començava a penetrar en el cor de la humanitat. Mentrestant el jovent viatjava i es coneixia, i això hi contribuïa.

 
El cas és que el terror, amb les seves urgències, no aconsegueix mai res, no transforma la societat, no aporta res al bé comú, no millora la vida. La història recent ens parla de la inutilitat de les accions terroristes. Els maquis, l’IRA, les Brigades Roges, ETA, la banda Baader-Meinhof..., tots han estat vençuts;  o ho acabaran de ser, com Al-Qaida. Avui els estats disposen d’una enorme capacitat de violència i sempre acaben guanyant.


No gaire lluny de Lovere, a Sotto il Monte, entre el llac de Como i el d’Iseo, havia nascut molts anys abans Angelo Roncalli, que arribaria a ser el papa Joan XXIII, autor el 1963 de l’encíclica «Pau a la Terra», de la qual extrec aquestes paraules: «A tots els homes de bona voluntat incumbeix una tasca immensa: la de restablir les relacions de la convivència en la veritat, en la justícia, en l’amor i en la llibertat». Són els quatre pilars de l’autèntica pau. Els fonaments necessaris per a restablir l’harmonia social i fer un món millor.

 

Comparteix
M'agrada
Comentaris