Aquest any m’he plantejat si realment calia anar a la manifestació de la Diada, a Barcelona. Au, un any més a dinar d’hora, la família al tren, tots guarnits per a l’ocasió, amb les motxilles plenes de provisions per passar la tarda i poder distreure una mica les nenes... I la veritat és que ganes, allò que se’n diu ganes, no en tinc. La il·lusió dels altres anys, quan planificava el dia amb temps, quedàvem amb els amics per anar-hi i en fèiem una festa, em temo que aquest any no hi és.
Suposo que hi ha certes circumstàncies que han contribuït al meu desencís, entre aquestes el fet que tot sembli estancat. També em desanima el fet de tenir ganes de voler fer més, molt més del què estem fent i no poder-ho fer per manca de consignes o d’estratègia, al final ja no ho sé i... ja sé que no us agradarà, però l’espectacle polític d’aquest estiu és un altre dels motius que em faria quedar a casa. Però aleshores, veig la Carme, l’Oriol, els Jordis, el Raül, la Dolors, el Joaquim, el Josep i el Jordi Turull, que són a la presó per una cosa que nosaltres, els ciutadans, els vam demanar que fessin (deixar-nos votar, deixar-nos escollir, deixar-nos exercir els nostres drets) i, és clar, no puc per més que replantejar-m’ho tot.
Per tant, encara que la situació política actual em generi certs dubtes i no m’agradin algunes de les coses que veig, cal ser a Barcelona. Bàsicament, o així m’ho plantejo jo, per ells, per tots aquells que fa tant de temps que són a la presó, lluny de les seves famílies. Perquè estic segura que una diada massiva, com les que sabem fer, els donarà energia i força i, en canvi, una diada “descafeïnada” els pot generar dubtes i desànim. Perquè potser no és gaire, el que podem fer de moment, però nosaltres som els que som a fora i som els que hem d’insistir, persistir i reivindicar. Per nosaltres i per ells. Així, doncs, ni que sigui per la responsabilitat que tenim com a ciutadans, allà serem.
