Pilar Delclòs: "Jo mai havia tingut tantes abraçades com...

· Ens agradaria saber més de vostè.
Tinc 97 anys i vaig néixer a Lleida el 21 d’octubre del 1929. No he conegut altres ciutats, ni altres barris, ni altres cases. La dels meus pares, on vaig néixer, la vaig deixar als 92 anys per venir a Castellar del Vallès perquè el meu fill Xavier viu aquí.

· Què en recorda, de la infantesa?
Hi ha una història curiosa. Els meus pares van trigar cinc anys a tenir la meva germana. Com que va ser la primera neta, tothom estava molt content. El meu avi es pensava que després en vindrien més, però van passar nou anys fins que vaig néixer jo. I vaig ser una nena. L’avi es va disgustar tant, perquè deia que es perdia el cognom, que va estar tres anys sense voler-me conèixer. El meu fill diu que això m’ha marcat, però jo no ho crec.

· I van tenir més fills, els pares?
Després de mi va néixer un nen, però va morir als tres anys de meningitis. El meu avi ja havia mort i no el va arribar a conèixer. La meva mare no va superar mai la mort del nen i sempre la vaig veure malalta. Jo vaig anar molt amb el meu avi Enric; la meva infantesa va ser amb ell, me l’estimava molt. Era pagès i em portava al camp, i plantàvem mongetes i altres hortalisses, era home de camp.

· Què va estudiar?
El que ara en diríem empresarials. A mi m’agradaven molt les matemàtiques. La mare era molt religiosa i em va portar a un col·legi de monges. Quan la mestra, la mare Patrocinio, havia de posar un problema a la pissarra, sovint em feia sortir a mi. Si el resolia, el posava a la classe i, si no, no. Sempre vaig anar força avançada amb les matemàtiques. Cadascú destaca per alguna cosa.

· De què va treballar?
Primer, tres anys a la Clínica Montserrat de Lleida. Entrava a les nou del matí i sortia a les set de la tarda. Durant les estones que tenia lliures vaig aprofitar per preparar les oposicions al Ministeri d’Economia. Vaig treure un deu de matemàtiques. Com a curiositat, un professor que havia tingut, que era interventor d’Hisenda, em va deixar un llibre de problemes per practicar. Això em va ajudar. Tenia per costum fer primer les preguntes que sabia i deixar les difícils per al final perquè així em tranquil·litzava. Vaig ser l’única que va treure un deu en matemàtiques i vaig aconseguir una feina que m’agradava molt, on he estat 40 anys. Era cap d’existències, personal i comptabilitat.

· La muntanya acaba sent una part molt important de la seva vida.
Cap als 18 anys vaig anar al Centre Excursionista de Lleida. Allà és on vaig conèixer el meu marit, Casimiro Martínez, i Antonio Duaigües, que seria per sempre més un amic molt especial. La muntanya ha estat molt important per a mi. Vaig pujar molts cims, entre ells, el Mont Perdut, l’Aneto i els Encantats. En alguns llocs encara no hi havia camins i pujàvem pel dret. No hi havia gaire dones que fessin muntanya en aquella època. Dues amigues i jo vam ser les primeres tres dones de Lleida que vam fer tots els tres mils de Catalunya i Aragó.

· Com anaven equipades?
Quan anàvem a la muntanya, portàvem pantalons curts. Però quan entràvem en un poble, ens havíem de posar faldilles, no podíem entrar-hi amb pantalons [riu]. També esquiàvem i escalàvem, ho fèiem tot. En aquell temps tot era verge i això era preciós. En alguns llocs no hi havia ni telecadires ni teleesquís. Eren esquís dels militars i els havíem de pujar a coll. El Mont Perdut el vam fer dues vegades. La primera no hi havia camí i vam haver de pujar per la muntanya.

· Com s’ha trobat, a Castellar?
M’hi he trobat molt bé de seguida. La gent aquí és molt acollidora. Mai havia tingut tantes abraçades com ara. Aquí em tracten molt bé i les treballadores tenen molta paciència. La veritat és que estem molt bé.

· Què la manté activa, ara?
Vaig a quatre tallers. Els dilluns al matí vaig al Casal Catalunya, on faig puntes al coixí. Em quedo a dinar allà i a la tarda faig un taller de memòria. També faig costura els dimarts amb una voluntària, la Fina, i vaig a tallers de mitja i ganxet. Els dijous faig un curs de català perquè em sabria greu perdre’l. I els divendres surto amb una senyora a voltar i també faig cant. Necessito fer alguna cosa sempre. No puc estar quieta; sinó, m’avorreixo.

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara

Pilar Delclòs: "Jo mai havia tingut tantes abraçades com ara"