A7300096 1_1440x961
Dalila Pepe, encarregada de la lectura del manifest contra l’homofòbia
21/05/2021 Entrevista
Dalila Pepe: "Ens assemblem infinitament més del que ens diferenciem"

Veneçolana, de pares italians, aterra a Catalunya el 2006. Destra en la dansa, la música, el teatre i la pintura, diu que ha descobert la natura gràcies als seus quatre gossos. Ara, és feliç vivint a les Arenes

Cristina Domene

· Dilluns es va commemorar el Dia contra l’Homofòbia i tu vas ser l’encarregada de llegir el manifest. Per què és important per a tu defensar els drets LGTBI+?
Tot i que hagi sectors de la societat i llocs en el món on la població hagi comprès que la vida està plena de colors, encara resta molt per fer.  Em sembla que és important anar reforçant i compartint aquesta informació per educar a aquelles persones que encara tenen dubtes. I també per visibilitzar que encara existeix homofòbia, fins i tot en persones homosexuals. 

 

· Entre elles, vols dir?
No, parlo d’un mateix. De vegades, no acceptar-se un mateix és una manera de ser homofòbic, per tant, participar d’aquest acte és per a mi també una manera de mostrar-me, de compartir en aquest lloc on estic vivint ara, una part del que soc. 

 

· Fa molt de temps que lluites per aquesta causa?
Quan era més jove i encara no havia comprès a nivell personal o no havia acceptat del tot qui era, tenia la necessitat de participar en el Dia de l’Orgull Gai, anar a manifestacions... sobretot quan vivia a Barcelona i a Caracas, que allà encara hi ha moltíssima feina més per fer en aquest àmbit. Amb el temps, m’he relaxat, m’he acceptat i he deixat de necessitar participar en això. Alguna cosa dins meu em diu “no tinc res a demostrar, no tinc res a reivindicar”, però això en l’àmbit  personal. Jo sé que en l’àmbit social queda molt per fer. Les persones no hem entès que hi ha multiplicitat de colors i que ens assemblem infinitament més del que  ens diferenciem.


· Has patit homofòbia al llarg de la teva vida?
Quan era petita, sí. Jo era una nena que no seguia els rols i els criteris de la societat . M’agradava molt anar amb els nens, pujar als arbres, patinar, jugar a beisbol. Les nines em semblaven el més avorrit del món i això feia que em diguessin marimacha. En aquell moment ho portava, segurament m’afectava d’alguna manera, però en general, els infants tenen la facilitat de passar a una altra cosa, tot i que pot marcar de manera molt negativa i crear traumes profunds. Em sentia culpable, jo no entenia perquè allò que feia era dolent.

 

· Caracas, on vas viure fins els 34 anys, és més oberta, dins de Veneçuela, pel fet de ser la capital?
Bé, sí és capital, però s’ha de contextualitzar. Caracas forma part d’una idiosincràsia llatinoamericana on encara hi ha molta presència del masclisme. Recordo que anava a prendre un cafè a un bar molt agradable que era al costat d’un carrer on transitaven molts vehicles i ens insultaven, ens llançaven ampolles... Fa 15 anys que visc fora de Caracas, però no crec que hagi canviat gaire. Jo vaig decidir viure la meva homosexualitat molt més obertament en arribar a Catalunya, perquè em semblava un lloc molt més obert i molt més segur. Res en comparació amb Caracas. Jo aquí no he sentit rebuig. Ha estat més la por a ser rebutjada en la meva ment que el possible rebuig que hagi sentit una altra persona cap a mi.   

 

· Per què vas decidir migrar?
Jo tenia doble nacionalitat pels meus pares i el meu germà, que ja era aquí, em va empènyer. Em va dir “vine a Europa i desmitifícala”, perquè jo pensava que era el cel. Era ballarina de dansa contemporània i tenia la il·lusió que potser a Europa tindria moltes més oportunitats, que em sorprendria la vida. Vaig venir a menjar-me Europa, però Europa em va menjar a mi. Cadascú té unes capacitats adaptatives i a mi em va costar. No vaig saber entendre com defensar qui era jo a nivell creatiu i dansístic aquí. Pensava que em portaria la meva realitat, no vaig saber gestionar-ho i em vaig anar allunyant poc a poc del somni de la dansa. 

 

· No obstant això, et vas quedar. Hauràs trobat altres coses.
Sí. Fa dotze anys que soc amb una dona que és un tresor. Tenim quatre gossos, que m’han canviat la vida, m’han ajudat a descobrir la natura i he tingut la gran sort d’aconseguir viure a les Arenes, enmig d’un paratge increïble. A més, ara pinto, sobretot animals. Va ser un descobriment increïble. Tinc un projecte anomenat Pe Pet Portrait i també estic tocant la guitarra i he composat cançons. Va néixer de la necessitat urgent de crear-li una cançó al meu germà Umberto, amb qui tenia un vincle especial i ens va deixar l’any passat. El meu somni és poder enregistrar un àlbum.  

 

11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
L’empatia


Un defecte que no pots dominar?
Soc autocrítica


Una persona que admires?
El meu germà Umberto


La teva paraula preferida?
‘No sé’.  Faig servir molt aquesta expressió


Quin plat t’agrada més?
Pasta al pomodoro


Un color
El verd


Un llibre?
‘La insoportable levedad del ser’,  de Milan Kundera


Un cantant?
Fito Páez


Una pel·lícula?
‘Tan lejos, tan cerca’, de Wim Wenders


Una disciplina artística?
La dansa
 

 

Comparteix
M'agrada
Comentaris