Xuriguera i Faixedas van donar veu a les mares de la postguerra amb 'Les mares', a l'Auditori Municipal
Aquest dissabte, l’Auditori Municipal Miquel Pont va acollir Les mares, l’espectacle de Carles Xuriguera i Fel Faixedas que posa el punt final a la temporada estable d’espectacles 2025. Va ser un espectacle amb regust d’homenatge, humor i memòria, que va connectar amb un públic que s'hi va reconèixer.
Les mares parteix d’una idea aparentment senzilla però carregada de significat: donar veu a aquella generació de dones marcades per la postguerra, atrapades en el silenci, la renúncia i uns somnis que sovint no van poder ni formular. No van ser heroïnes de trinxera ni tampoc van arribar a tastar la llibertat de les generacions posteriors. A partir d’aquesta frontera vital, Xuriguera i Faixedas es posen literalment a la pell de la Beti i la Maria, les seves mares, per construir un diàleg que repassa les seves vides senceres, des de la quotidianitat: el treball, la religió, la sexualitat, la criança, els diners, l’educació o les il·lusions ajornades.
Les mares combina el text escrit amb la improvisació, una marca de la casa de Xuriguera i Faixedes que a Castellar també va aflorar de manera natural. Malgrat la voluntat expressa dels intèrprets de respectar el guió, la química entre tots dos i la complicitat amb el públic va obrir escletxes per a gags espontanis i per trencar la quarta paret que van ser rebuts amb riures constants.
Un dels punts més delicats, i alhora més interessants, d'aquesta proposta va ser el joc amb el tranvestisme. Xuriguera i Faixedas no busquen la caricatura femenina ni el gest fàcil, sinó que són dos actors amb perruques i vestits de dona que evoquen les seves mares, sense pits postissos ni exageracions. I és que tenen clar que treballen amb material sensible. L’afecte i el respecte cap a les figures maternes es van fer evidents.
La posada en escena, sòbria però efectiva, aposta per les projeccions en blanc i negre que aporten un to de memòria i melangia i reforcen el component emocional. Aquestes imatges dialoguen amb l’acció escènica i enriqueixen la narració, alhora que contrasten amb el to majoritàriament còmic de l’obra. La recuperació del testimoni de nou dones coetànies a les mares de Xuriguera i Faixedes també ajuda a reforçar aquesta idea de la memòria col·lectiva.
I és que emocionar sense abandonar l’humor és un dels grans reptes de Les mares. El tema, per si sol, ja conté una càrrega sentimental potent, però la comicitat dels intèrprets els empeny sovint a trencar el possible plor amb un gag, just quan l’escena arriba al límit.
Tot i que l’espectacle aspira a connectar amb totes les edats, segurament el vincle més fort s’estableix amb les generacions boomer i X, que hi troben referents directes.
Amb Les mares, Xuriguera i Faixedas van oferir amb èxit una proposta que fa riure, que incomoda lleugerament i, sobretot, que convida a mirar enrere amb tendresa i esperit crític. L'Auditori, ple de gom a gom, va aplaudir el muntatge que vol ser un homenatge honest a una generació de dones sovint invisibilitzada, que aquesta vegada va ocupar el centre de l’escenari i també el de la memòria del públic.
