Xuriguera i Faixedas: “‘Les mares’ és l’espectacle més madur que hem fet”

· D’on neix, la idea de ‘Les mares’?
Xuriguera: Neix d’una idea d’en Fel, la de pensar que les protagonistes poden ser  les nostres mares, la Maria Hostench i la Bet Caralt, i a partir d’aquí es va desenvolupant tota la idea. La llavor, com tota llavor, és molt petita i l’has de cuidar i fer créixer.

· L’espectacle fa riure però també apel·la al record i a la tendresa
Faixedas: Jo crec que ens ha sortit així sense buscar-ho. Nosaltres ens plantegem sempre espectacles que fan riure a la gent. Aquí, volíem fer protagonistes les mares i vam trobar la combinació: humor, record, tristesa.
Xuriguera: Com en tots els espectacles que presentes no saps mai què passarà i aquest ha resultat un èxit, omple tots els teatres allà on fem “bolos”. A la gent li agrada aquesta combinació d’humor i emoció, aquest fet entranyable. Ens trobem molta gent que ens diu que ha rigut molt però que també ha plorat com una magdalena.

· Les mares que veurem a escena s’assemblen a les vostres?
X: Hem de tenir en compte que el teatre parteix de la realitat, de la memòria que tenim de les nostres progenitores, però no és una pintura realista, no fem un teatre naturalista. Nosaltres som un teatre de màscara, de pallasso. S’assemblen a les mares perquè expliquem episodis de la seva vida i això està basat en fets reals i ens hi podem acostar. El vestuari hi ajuda, les perruques estan fetes expressament a partir dels pentinats de les nostres mares.
F: Aquelles dues dones som nosaltres físicament, però portem barba i no ens posem pits, ni postissos. Portem unes perruques però no juguem a ser femenins, som dos actors amb la roba i les perruques de la seves mares.

· Parlar d’elles és parlar d’una generació marcada per la postguerra?
X: Sí, a casa se’n parlava molt, encara hi havia l’àvia i a casa d’en Fel també.Som una generació que no hem viscut directament en una postguerra, però sí  les conseqüències. Anaves a l’escola i en parlaves. Saps d’on vens, d’on ve la teva família, què li ha passat, que hi ha hagut una persecució per part de l’altre bàndol guanyador.

· Com us vau documentar?
F: A l’espectacle hi ha nou dones d’Arbúcies i de Torroella. Les vam anar a entrevistar, com si fos un documental, i elles ens van explicar les vivències que van tenir de quan eren joves, quins estudis tenien, si creien en Déu, etc. Tracten una sèrie de temes que són comuns en les dones d’aquesta generació. Sense forçar-ho, contestaven el mateix. Per tant, el retrat d’aquesta generació ens les fan aquestes nou dones coetànies a les nostres mares. 

· I creieu que el públic s’hi reconeix, en aquestes mares?
X: Sí, per descomptat. Crec que és un dels encerts de l’espectacle, que tu penses en la teva, de mare. Les vides de les nostres mares van ser grises, no passava massa res, no? En canvi, serveixen molt per capitanejar aquesta idea, són les protagonistes de tota una generació.
F: I el públic jove que ve et diu: “jo he vist la meva àvia”. Vull dir que, fins i tot, la gent jove reconeixen la història, a través de l’àvia.

· Intercanvieu rols sense avisar, això forma part del vostre ADN?
X: El que forma part de l’ADN és la manera com ho expliquem. Som còmics, tenim un llenguatge teatral propi que,  a mesura que han passat els anys, hem anat desenvolupant. El fet d’intercanviar-nos no ens havia passat mai. Era dur al començament, eh, sobretot, quan ho escrivíem. 

· Què us ha permès el teatre que no us permetria una altra fórmula?
X: Jo crec que la història està pensada per al teatre. Quan a vegades rumies coses per crear, et planteges si passar-ho a l’audiovisual o a no sé on. Quan vam pensar aquest espectacle, la temàtica i la manera com ho desenvolupem pensem en un teatre, que ens permet aquest joc que la televisió no et permetria. A la publicitat promocional mai no sortíem vestits de dona perquè teníem por que la gent mal interpretés  el fet d’anar vestits de dona. No volíem ser els Morancos catalans, en aquest sentit, que es disfressen de dona i surten a fer riure.
F: I quan vam veure que el públic comprava la idea i comprava l’espectacle, que els crítics veien de què anàvem, la gent ha entès que això està fet amb molt de respecte i amb molt amor, perquè al final són les nostres mares. El teatre és el lloc on ‘Les mares’ s’hi han trobat super bé.

· Heu deixat un lloc per a la improvisació o el gag espontani?
X: És inevitable. En Faixedas, necessita aquest moment [riu]. Nosaltres sempre sabem que hi ha coses que no les podem començar a escriure el primer dia, sinó que hi ha un punt d’humor que sempre acaba sortint. I en aquest també hi és. El que hem fet aquesta vegada ha sigut respectar molt el tempo. Improvisem però ho parem, perquè podríem estar-hi mitja hora més, dient bestieses, però és tant el respecte que tenim cap a aquest espectacle que hem sigut prou adults per dir: fins aquí. És l’espectacle més madur que hem fet. Han passat vint anys de la mort de les nostres mares i hem portat al límit aquesta màscara, aquest llenguatge, aquest pallasso, d’una manera dramàtica, amb un material molt sensible,  com és la vida i la mort de les nostres mares. 

· El vostre llenguatge “de terra endins” és una marca d’identitat?
X: Aquesta parla ha estat el segell del nostre èxit. Jugar-hi, per a mi, és important. No és un llenguatge literari, és una parla quotidiana i portar-la cap al teatre em sembla molt interessant. Amb les repeticions i, fins i tot, amb els barbarismes, sempre hi hem jugat.  Al començament la gent ens deia: És que això que feu és molt fàcil, no? Perquè la gent del nostre entorn ens veia parlar fora del teatre, com en un sopar qualsevol. Però el que hi ha aquí darrere comporta moltes hores d’assaig i treball, està estudiat.