L'escriptor és un personatge que viu dues realitats, una mena d’esquizofrènia de fireta que no té tractament; d’una banda participa del món real i de l’altra viu en el món que crea a partir de les paraules. Durant mesos resta submergit en la solitud més absoluta i crea universos que esdevindran reals. Quan els centenars de pàgines segrestades en les zones abismals de l’ordinador es converteixen en un llibre; serà el lector qui, durant unes hores, s’endinsarà en un univers desconegut. La diada de Sant Jordi lectors i escriptors surten al carrer per trobar-se. Una tradició, una festa, però, d’on sorgeix tot plegat?
Al segle XV, el 23 d’abril se celebrava una fira dedicada a la rosa, li deien la fira dels enamorats i es regalaven roses a les senyores que hi assistien. La festa es va perdre, però a principis del segle passat la Mancomunitat la va popularitzar. La idea de celebrar el dia del llibre és força més nova i li devem a Vicent Clavel, editor, traductor, escriptor i vocal de la Cambra Oficial de Llibres de Barcelona, més tard en seria president. Va ser ell qui duia de cap instaurar el Dia del Llibre Espanyol. Clavel va fer la proposta l’any 1922, però va haver d’insistir força i no va ser fins al 1926 que li van acceptar la idea. El dia triat va ser el 7 d’octubre, el que se suposa era el dia del naixement de Miguel de Cervantes. Durant quatre anys la celebració va passar sense pena ni glòria i, per donar-hi més rellevància, el 1930, van traslladar el dia del llibre al 23 d’abril, no pas perquè fos sant Jordi, sinó perquè era el dia de la mort de l’autor del Quixot. Va ser així com, de manera natural, el llibre i la rosa van quedar agermanats. La guerra civil i els anys de franquisme van fer desaparèixer la festa, però a partir de la mort del dictador, va ressuscitar amb força i s’ha convertit en una tradició en majúscula. Si el Vicent Clavel aixequés el cap estaria ben satisfet.
Fa uns anys, vaig treure una nova novel·la i l’editorial va muntar un anar i venir d’un lloc a l’altre per signar llibres. De dotze a dues del migdia em va tocar fer-ho al FNAC d’Illa Diagonal. A la meva dreta hi tenia una coneguda articulista i novel·lista madrilenya que havia viscut la glòria del reconeixement durant anys; a l’esquerra, hi havia l’autor d’una biografia d’en Pep Guardiola. En un tres i no res, l’autor del llibre de l’entrenador del Barça va tenir una cua que arribava a la cantonada. El contrast era notori, l’escriptora madrilenya i jo teníem un degoteig, més aviat escàs, de lectors que a mi em va semblar meravellós, però que la meva companya, que havia tastat la mel de l’èxit, ho va viure com un insult. No ser reconeguda li feia mal. Que vergüenza! Esto es una humiliación!, repetia sense cap mena de rubor i amb una sinceritat que em va entendrir. Entre signatura i signatura passava força estona i ho vam aprofitar per xerrar de llibres, de política i de la vida. Dues hores més tard ens vam acomiadar amb una fotografia que encara guardo. Aquella escriptora de llarga cabellera negra, amb nom de verge i cognom basc, em va fer adonar que el dia de Sant Jordi surten al carrer diferents varietats d’escriptors. Hi ha l’escriptor reconegut que està encantat de trobar-se amb els lectors i que acaba el dia amb el canell adolorit i el rostre encarcarat de tant somriure.
Hi ha l’escriptor humiliat que voldria ser reconegut, però que s’ha d’afrontar a una realitat que li planta cara. Hi ha l’escriptor espectacle, aquell que alimenta les xarxes socials, que fa de tertulià aquí i allà i, quan treu llibre, li serveix de plataforma per promocionar-lo. Hi ha l’escriptor feliç que gaudeix de la festa i tant si signa molt com poc ho aprofita per trobar-se amb vells amics. Hi ha l’escriptor absent, va ser el cas del Sánchez Piñol quan va treure Victus i es va negar a signar el dia de Sant Jordi, els arguments que va donar serien motiu de tot un article que ara no ve al cas. Va resultar que la novel·la va ser la més venuda; ves a saber si tot plegat no va ser un cas de promoció encoberta. Mai ho sabrem. L’any passat, el Sant Jordi 2020, el fet de viure estabulats per aquest virus que ens ha capgirat l’existència, va fer que TOTS els escriptors es convertissin en escriptors bombolla. Tots ens afanyàvem a fer petites càpsules –breus vídeos– per presentar el llibre que acabava de treure el cap al món.
Sant Jordi és una festa i tots els que hi participem ens hauríem d’aplegar en una sola veu per cridar: Moltes gràcies, senyor Clavel!
NOTA: Tothom repeteix que el 23 d’abril del 1616 van morir tant Cervantes com Shakespeare i per això és el dia de les lletres en majúscula. Però la veritat és que, tot i que Shakespeare consta que va morir en aquesta data, resulta que l’Església anglicana del Regne Unit encara no havia optat pel calendari gregorià. Quan Shakespeare se’n va anar d’aquest món, un 23 d’abril, a Stratford-upon-Avon; Cervantes, que també havia mort un 23 d’abril, feia més d’una setmana que estava enterrat!
