‘Com una mosca enganxada a la mel’ és el títol del volum que publica el traductor castellarenc, amb Godall Edicions
Com una mosca enganxada a la mel és el títol del primer llibre de poesia pròpia que publica el traductor castellarenc Eloi Creus. Ho fa amb Godall Edicions, una editorial amb qui Creus no tenia relació directa però que ja veia amb bons ulls perquè, d’una banda, és on hi ha publicat el llibre Canviar de cel “del qui després seria el meu amic, l’Adrià Targa, amb un estil semblant al meu” i perquè la col·lecció, Cadup, té un disseny de cobertes molt acurat, “és una col·lecció molt bonica que em va fer decidir”. De fet, de la bona relació en sortiran més publicacions de Creus amb Godall, en aquest cas, de traduccions.
Creus va decidir-se a publicar seguint el consell de diversos amics, que l’animaven a fer-ho. “Jo sempre he escrit per necessitat, no és que hagi fet un llibre pensant: ara faré un llibre de poesia”.
Ha anat escrivint versos de temes aleatoris al llarg dels anys “i els he anat ensenyant a amics dels que em fio”, com Jaume Coll Mariné i Adrià Targa.
Eloi Creus no ha recollit tota la seva producció poètica sinó només els poemes que podien tenir una certa unitat. En aquest sentit, són poesies escrites, sobretot, del 2017 al 2020. I del 2022. “És un llibre circumstancial de poesies que m’estimo”.
Són poesies elegíaques, per tant, “són una mica amb regust agredolç” perquè algunes d’elles estan escrites quan ell se sentia trist. Creus reconeix que “parlen de moltes coses i tots comparteixen alguna mena de pèrdua, ja sigui pròpia, aliena, no sempre amorosa”. Tant és així que s’aferra, d’alguna manera, a la pèrdua fins al punt que aquest aferrament pot provocar dolor. Com la mosca del títol del llibre, que queda enganxada a la mel.
El poeta s’inspira en records de persones reals, a vegades, “de la meva primera xicota, la Marta, de la mare del Jaume Clapés, i n’hi ha d’altres dedicades a un sentiment, o sobre coses imaginades”. A tall d’exemple, en el darrer poema del volum, Creus s’imagina Plini el Vell parlant a Plini el Jove.
A Com una mosca enganxada a la mel hi trobem una barreja de tradició clàssica i llenguatge més escatològic – no barroer -. “Els meus versos són nous corrents amarats de temes clàssics”. Jugar amb la tradició, tant formalment com temàtica, l’ajuda a trencar les expectatives del lector amb paraules que no està acostumat a trobar en poesia. “Sempre he cregut que la poesia no ha de ser òbvia, igual que la música”.
En la poesia de Creus, forma i contingut van de bracet. “Abans que escriure una idea, em ve un vers, una música”. I és després que omple la música amb paraules, i això vol dir que el poema no existiria sense aquella forma.
Creus inclou tres versos de Miquel Desclot. D’aquesta manera, deixa constància del mestratge del pare, a qui reconeix que admira “perquè m’ha llegat el gust per les paraules i la música”, però sense voler explicar la relació paternofilial, que queda amagada perquè tenen cognoms diferents. Així n’ha recuperat un haikú “que m’agrada molt”.
El traductor reconeix que aquest llibre no ha trencat la seva dinàmica com a traductor. “M’ho passo més bé traduint perquè jo soc cagadubtes i traduir altres autors és treballar amb material bo”. Tot i que això li treu pressió, també està lligat de mans i peus perquè ha d’intentar imaginar com cada autor estranger que tradueix diria allò que vol dir en català. Es tracta d’una feina també difícil, que no té la d’escriure la pròpia poesia, on pot dir més lliurement tot el que vol expressar.
Sobre un possible segon llibre, Creus no creu que publiqui gaire més aviat. Ho atribueix a la seva autoexigència, “és difícil que m’agradi res, descarto més que escric”. Tot i que ja ha traduït una novel·la en prosa, desestima escriure en l’àmbit de la narrativa, novel·la o contes. “El que m’agradaria és fer algun assaig”.
