Ple absolut a l’Auditori per veure ‘La presència’, la primera obra de la temporada
No era una comèdia típica. El públic que va omplir dissabte totes les butaques de l’Auditori sabia per la publicitat que s’havia fet de l’obra que riurien, però que hi hauria alguna cosa més: una mica d’esglai i d’esgarrifança. Els primers crits van arribar, a manera d’avís, quan a cinc minuts de començar l’obra, l’escenari es va quedar sobtadament a les fosques. Era el primer detall que La presència, l’obra que encetava la programació de la temporada tardor-hivern, tindria alguns elements que causarien sorpresa o, fins i tot, por.
L’escenari recrea una casa de fusta, aïllada enmig dels Pirineus, en una nit de forta tempesta de neu. Són les darreres hores del Climent, el pare de la família, i els seus fills Ernest (Pau Roca), Sandra (Nausicaa Bonnín) i la seva parella (Marc Rodriguez) esperen el trist desenllaç. A aquest tercet se’ls hi suma la Sol (Anna Sahun), una metgessa que envia el CAP de Sort i que acabarà certificant la mort del pare. Mor el patriarca, se sent la campaneta que ell utilitzava. Qui pot haver-la utilitzat?
A partir d’aquí, la comèdia evoluciona per analitzar l’entrellat de la família, la relació entre els dos germans, els traumes de la infantesa, el desig i les pors de la maternitat, la visita dels urbanites al món rural o fins i tot la precarietat laboral. I entra també en escena el cinquè protagonista de l’obra: l’escenari. L’escenògrafa Paula Bosch ha dissenyat tota una sèrie d’elements que es mouen per apel·lar al món sobrenatural i que fan entrar en tensió els actors i també al públic en certs moments de l’obra. Jocs de llums, presències no volgudes ni esperades, trucades reveladores... tot contribueix a crear un clímax propici a la por però amb un somriure esbossat als llavis.
Sens dubte, una de les altres troballes de La presència és el repartiment. Una magnífica Anna Sahun sap torejar les envestides del personatge que interpreta Bonnín o fer front a les inseguretats del germà gran que encarna Roca. La vis còmica la porta en escena sobretot Rodriguez, que esquitxa d’humor les seves aparicions i treu ferro al fet transcendental .
