Una societat compromesa

El passat 7 d'abril es va concedir el guardó de català de l'any a Oscar Camps per la seva meravellosa tasca de salvament de vides humanes a l'illa de Lesbos. L'oscar és un empresari que ho va deixar tot per anar-se'n a treure cossos de l'aigua al mar Egeu, creant l'ONG Proactiva Open Arms, que ha salvat fins ara més de 135.000 persones, segons reconeixia ell mateix en una entrevista, on es treia mèrit dient que ell va ser el primer en arribar però, que aquesta és un tasca que només és possible en equip. "Hem fet més feina 15 persones voluntàries que 12 governs amb tot els seus recursos", deia en el moment de recollir el guardó.
Aquest tipus de notícia són les que d'alguna manera ens recorda que malgrat tot l'horror i la vergonya a la qual ens sotmeten diàriament els governs europeus, vivim en una societat que de tant en tant s'atura per reconèixer la seva gent.
Catalunya és un país petit, especial i molt avesat a fer coses en equip, els castellers, les corals o les sardanes entre d'altres són tradicions molt arrelades que només es poden assolir en col·lectivitat, i aquest és un tret que poc a poc ha anat definint la nostra manera de ser, de viure i de veure el món.
Hem anat consolidant una societat civil capaç d'organitzar-se per arribar allà on no arriben els governs, som els primers en donació d'òrgans, en donatius a les ONG...
Som una societat compromesa amb la seva gent i solidària amb la gent del món que pateix, com no havíem d'organitzar-nos doncs per demanar i assolir la independència del nostre país?
Qualsevol municipi per petit que sigui té els seus petits reconeixements, a Castellar per exemple tenim el Premi Compromís que atorga la JNC o la Beca Oriol Papell que atorga ERC, entre d'altres, fet que dóna rellevància a aquest caràcter reconeixedor de mena.
És important aturar-se de tant en tant per fer aquestes petites reflexions que ens ajuden a veure les coses des d'una òptica una mica més amable.