Hi ha presidents que governen. I n’hi ha que entenen el poder com una patrulla permanent. Les darreres actuacions de Donald Trump no responen a cap estratègia diplomàtica clàssica ni a una voluntat de lideratge compartit. Responen a una lògica molt més inquietant: la d’algú que es creu amb el dret de decidir, intervenir i imposar, sense necessitat de consens ni respecte per les normes internacionals.
El cas més greu –i sorprenent– no és Veneçuela, ni l’Amèrica Llatina, ni tan sols l’Iran. El cas que fa saltar totes les alarmes és Groenlàndia. Parlem d’un territori que forma part de l’estructura política europea i de l’aliança atlàntica, tot i que molts –entre els quals em compto– no hem cregut mai en l’OTAN, però sí en el projecte europeu. És a dir, no parlem d’un país enemic, ni d’un règim autoritari, ni d’un territori fora del sistema institucional occidental, sinó d’una entitat autònoma integrada en un estat membre de la Unió Europea.
I, tot i així, Trump no té cap problema a afirmar que vol comprar Groenlàndia. I encara menys problema a insinuar que, si no pot comprar-la, l’ús de la força és una opció. Dit així, sense embuts, sense diplomàcia, sense respecte institucional. Això no és una excentricitat: és una esmena a la totalitat a l’ordre internacional que Occident diu que defensa. Perquè si el president dels Estats Units pot amenaçar un territori europeu integrat en les estructures polítiques i militars que defineixen aquest ordre, la pregunta ja no és què passarà amb Groenlàndia, sinó qui serà el següent.
La resta d’episodis ajuden a entendre que no estem en vista d’un fet aïllat, sinó d’un patró. A Veneçuela, Trump decideix qui és legítim i qui no; a Mèxic o Colòmbia, amenaça d’intervenir “per posar ordre”; a l’Iran, entra en un conflicte intern com si fos jutge i part alhora. Tot això ja ho coneixíem: és vell, és imperial i és profundament criticable. Però el que passa amb Groenlàndia és diferent, perquè aquí la lògica de la força ja no s’exerceix cap enfora, sinó dins del mateix sistema que diu protegir. I aquest és el salt qualitatiu que ho canvia tot.
No hi ha respecte per normes compartides, ni igualtat entre estats, ni aliances basades en la confiança. Hi ha força, imposició i una concepció del món en què tot és negociable si tens prou poder, un món entès com un mapa de possessions possibles. Quan aquest discurs el fa un autòcrata qualsevol, ens escandalitza; quan el fa el president dels Estats Units, massa gent encara el relativitza. Però convé dir-ho clar: si qui es presenta com a garant de l’ordre global actua com a xèrif, ningú està realment protegit.
El problema ja no és només Trump. El problema és haver normalitzat que el poder substitueixi el dret, que l’amenaça substitueixi la diplomàcia i que la força substitueixi la política. I això, vingui d’on vingui, no és lideratge. És una altra cosa molt més perillosa.
