Estem assistint, atònits, als últims esdeveniments. El món torna a ser, una vegada més, una bomba de rellotgeria. Si no n’hi havia prou, amb tots aquests conflictes en què pobles sencers sense recursos però ben armats (Somàlia, Síria, Nigèria, etc. ) s’estan matant els uns als altres per a enriquiment dels de sempre, ara hem d’afegir nous conflictes que amenacen la pau mundial que involucren les grans potències. Europa ha ampliat el seu pressupost de defensa desatenent les necessitats reals d’aquest món: sanitat, habitatge, educació, etc., amb l’única finalitat de rearmar-se. Alemanya s’està plantejant recuperar el servei militar obligatori. Si això no fos suficient, ens bombardegen amb la seva retòrica bel·licista amb notícies amenaçadores per convèncer-nos de la urgent necessitat de rearmar-nos i fer front a aquestes amenaces.
Cada vegada estic més convençut de l’absoluta ineptitud dels líders mundials. Un polític hauria de vetllar per l’estabilitat i demostrar la seva capacitat diplomàtica per resoldre conflictes; és la seva feina i per això els posem al poder. Quan un líder porta el seu poble a la guerra hauríem de considerar que com a polític ha fracassat. No ha sabut fer la seva feina. I el pitjor de tot, del seu fracàs com a polític se’n derivaran conseqüències terribles i dramàtiques: assassinats en massa, èxodes de pobles sencers fugint de la guerra (hi ha més de 82 milions de refugiats per conflictes armats el 2020 segons l’ACNUR), infants a qui se’ls haurà privat d’una infantesa feliç i plena, i un munt de calamitats més que tots coneixem.
Però malgrat tot el mal que aquests mal anomenats líders han portat als seus pobles, sempre surten triomfants quan aconsegueixen les seves victòries militars i acaben rebent l’aclamació popular. La seva política de conscienciació de la població de la necessitat de la guerra ha donat els seus fruits. La gent se sent feliç que els hagi portat a la victòria. Quina victòria? Milions de morts, ciutats totalment arrasades, famílies destrossades... i un odi que necessitarà més d’una generació per ser oblidat. Hi ha un fet irrefutable, i és que la guerra sempre acaba alimentant les mateixes butxaques. Dels vuit bilions d’éssers humans que habitem aquest planeta, només una petita minoria viu del negoci de la guerra. Els de sempre; aquells que han decidit enfrontar els seus pobles pels seus propis beneficis. La humanitat vol viure en pau. Votem els nostres líders polítics perquè vetllin per nosaltres i el nostre benestar, com ells mateixos acostumen a dir tan sovint; no els votem perquè ens portin a la guerra.
Fins on els pot portar la seva ambició política per arribar al punt de portar els seus pobles a la pitjor de les desgràcies que pot patir una societat? No han canviat gaire les coses des del segle XVI, quan Thomas More i la seva Utopia ja ens parlava d’uns líders corruptes i sense escrúpols capaços de qualsevol cosa per aconseguir les seves ambicions polítiques. Ja sabem com acaben totes les guerres: amb la imatge, ja familiar, de dos senyors amb els seus elegants vestits i ben encorbatats escenificant el final de la guerra amb una firma solemne tot posant-se les medalles de l’acord al qual han arribat quan han decidit posar fi a la guerra. Es podria haver començat així, firmant l’acord de pau abans d’haver portat els seus pobles a la guerra. Havent discutit les seves propostes en una taula fent mútues concessions i evitant una massacre. Quant de sofriment, quantes morts, quanta crueltat i quanta misèria ens hauríem estalviat...
Amb aquestes guerres, les seves, que no són les nostres, han alimentat el negoci més immoral i pervers d’aquest món. Un negoci que mou milions. Finalment, quan acaben les guerres, els morts es comptabilitzen amb fredes estadístiques que fan posar la pell de gallina a qualsevol persona que tingui un mínim de respecte per la vida humana. Ens esgarrifem quan sentim notícies davant d’un atemptat terrorista que s’ha cobrat la vida d’éssers innocents i els polítics són els primers a condemnar aquests actes, però quan parlem de la guerra la cosa canvia. I és que com deia Bertrand Russell “la guerra és la legitimació d’un gran assassinat en massa”.
