En viatjar sol en transport públic, entre els usuaris coexisteix el silenci: cadascú resta connectat amb el mòbil. D’un temps ençà, i que ara recordi, ben poques vegades he pogut apreciar una conversa espontània entre viatgers. En general ni tan sols un “bon dia”. Avui el viatge de Sabadell ha estat diferent. Per una estona, tothom o una majoria, hem deixat el mòbil de banda per atendre una conversa, això sí, poc encoratjadora: una discussió entre dos passatgers.
El desacord ha derivat de la molèstia causada per un dels viatgers per tenir el so del mòbil massa alt, i la intervenció d’un altre, en reivindicar el dret de no ser molestat per aquest motiu. Aquest fet, que podia finalitzar en un consens senzill i ràpid (abaixar el volum), ha ocasionat un acarament entre els dos interlocutors. La disputa s’ha fet tensa i el diàleg ha anat pujat de to. Això ha provocat alguna escena lamentable, amb intervencions fora de lloc i paraules dissonants. Alhora, la resta de viatgers ens hem tornat espectadors de la controvèrsia. Sense voler, hem estat partícips d’aquest fet: d’una banda els qui han restat callats (per precaució... o per indiferència, ves a saber), i de l’altra, els qui han sortit en defensa d’algun dels bàndols. Sigui com sigui, tots hem estat testimonis de la manca de diàleg que hi ha hagut per arribar a un acord. Potser n’hi havia prou amb una mica de sentit comú i de respecte.Avui, en aquest viatge, la tranquil·litat imposada pels mòbils s’ha esmicolat de mala gana i segurament que a més d’un ens ha deixat regust. Tanmateix, demà o qualsevol altre dia, tornarem a viatjar i el trajecte tornarà a ser el de sempre, envoltat de silenci i de mòbils. I potser algun dia podrem sentir un “bon dia”. Tant de bo.
